Entrades
Riccardo Zandonai és d’un aquells noms de
l’òpera italiana del pas del segle XIX al XX que l’ombra gegantina de Puccini
ha deixat en l’ombra. La seva obra més coneguda, Francesca da Rimini, apareix molt de tant en tant en les
programacions, per això pagava la pena acostar-se a Estrasburg, una de les seus
de l’Òpera Nacional del Rin, per a una nova producció amb resultats musicals i
escènics força estimulants, que feien justícia a una obra d’una intensitat
abrusadora.
El llibret de Tito Ricordi, membre de la
cèlebre nissaga d’editors, adapta un dels exemples més significatius de la
literatura decadentista de Gabriele D’Annunzio –curiós, el programa de mà
dedicava més articles al literat que al compositor-, que al seu cop ampliava un
dels episodis més notables de l’Infern de la Divina comèdia de Dant (Txaikovski i Rachmaninov també es van
interessar en aquesta història d’amor entre esposa i cunyat). L’òpera de
Zandonai, estrenada el 1914 a Torí, és un gresol d’influències cohesionades per
una personalitat forta i un llenguatge potent. A banda d’ecos de Puccini,
Strauss mai és gaire lluny, com tampoc Wagner, més enllà dels lligams temàtics
amb Tristan und Isolde, però també es
deixa notar l’influx de Debussy. L’originalitat de la disposició tímbrica, amb
ecos arcaïtzants justificats per la trama medieval, els moviments harmònics
inesperats, la generositat de la declamació lírica i l’expansió passional, la
perfecta caracterització de personatges i escenes (la melangia pregona de
l’acte primer contrasta amb la brutalitat militar del segon) són tots elements
que fan de Francesca da Rimini una
experiència desbordant. Un detall només per exemplificar el geni de Zandonai:
la creixent expectació que crea, a l’acte primer, l’arribada de Paolo i com el
compositor resol, sense paraules, la primera trobada entre els dos amants. Una
peça magistral, en definitiva, la raresa de la qual només es podria en part
explicar per les exigències fora mida per als dos protagonistes.
Estrasburg va aplegar una soprano i un tenor
capaços de resoldre amb resultats més que notables unes parts gens fàcils.
Saioa Hernández ha deixat enrere els papers lleugers amb què la vam conèixer fa
anys a Sabadell, amb una veu que ha guanyat gruix i consistència sense perdre
ductilitat. Si un timbre més ric en colors no hauria estat sobrer, un cant
d’una sinceritat sense reserves va fer creïble les emocions torrencials de
Francesca. Marcelo Puente no només tenia la planta d’algú amb el nom de Paolo
il Bello, també va lluir una veu d’atractiu color líric i un fraseig valent que
no es va arronsar en els grans arravataments dels dos darrers actes. Les
escenes conjuntes d’Hernández i Puente van ser el punt àlgid de la
representació.
La veu rugosa i el cant emfàtic de Marco
Vratogna es van ajustar bé al caràcter irat de Giovanni Lo Sciancato (el marit
i germà), mentre que el polivalent Tom Randle, en un repertori on no
l’esperava, va ser un insidiós Malatestino dall’Ochio. Ben equilibrat el
conjunt de criades de Francesca (Francesca Sorteni, Marta Bauzà, Claire Péron i
Fanny Lustaud), així com l’esclava Smaragdi (Idunnu Münch). Bona part de l’èxit
de la representació va raure en el fossat, on, al capdavant d’una efectiva
Filharmònica d’Estrasburg (remarcable també el cor), Giuliano Carella va
dirigir una versió d’implacable pols dramàtic que va saber explotar al màxim la
fascinació de la música de Zandonai, desfermant subjugadores onades sonores que
només en comptades ocasions posaven en risc l’audibilitat de les veus.
La producció de Nicola Raab va renunciar a la
postal medievalista per preferir un acostament de gran austeritat, amb una
estructura giratòria (decorat i vestuari d’Ashley Martin-Davis) que, gràcies a
la il·luminació de James Farncombe i alguns elements d’atrezzo (les espases
clavades), donaven el to just de cada escena. Amb gran economia de mitjans, Raab
va jugar amb l’aparició, al principi i final, d’una doble de Francesca, no va
obviar els referents llibrescos de la trama i, sense descuidar la
caracterització dels personatges, va saber crear imatges d’innegable força, com
el final, amb l’espasa de Giovanni travessant a la vegada els cossos de
Francesca i Paolo. Avís per a navegants: la Scala també estrena aquesta
temporada una nova producció de Francesca
da Rimini.
Representació vista el 28 de desembre.
Fotografies: Òpera Nacional del Rin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.