La inauguració de la temporada 2017-18 del
Teatro alla Scala de Milà ha comptat, com ja va ser el cas de la Giovanna d’Arco fa dos cursos, amb el
reclam irresistible dels talents combinats de Riccardo Chailly i Anna Netrebko.
El títol ara escollit, Andrea Chénier, també
va ser, com el de Verdi, estrenat al teatre milanès, i del seu autor, Umberto
Giordano, es va commemorar (és un dir) al 2017 el 150 aniversari del naixement.
En termes globals, va ser un inici de temporada bo més que no pas exaltant,
potser perquè aquest tipus d’obres requereixen uns temperaments bigger than life.
Com era de preveure en aquest moment de forma
pletòric en què es troba, Anna Netrebko va ser una Maddalena di Coigny
sensacional, amb aquesta veu carnosa, fàcil per dalt i rica per baix (com va
sonar el final de “La mamma morta”).
I amb una batuta de primeríssima divisió com la de Chailly lligant-la curt, la
soprano russo-austríaca va desplegar un fraseig i una dicció més esmolades que
amb batutes més permissives, amb detalls molt ben cuidats. El paper
protagonista requeia en Yusif Eyvazov, marit actual de la diva, circumstància
que, abans d’obrir la boca, ja genera dosis variables d’antipatia entre l’operofília
més integrista. Dit d’altra manera, se l’analitza amb quatre lupes. Cert, la
veu és més aviat grisa i amb un vibratellocuriós, però, segurament també gràcies a la presència benèfica de Chailly al
fossat, el fraseig va ser ben ric en detalls dinàmics, en una encarnació on,
sense faltar la testosterona (mai es va amagar en els moments climàtics), les
delicadeses van dominar. Què va faltar, tant a Netrebko com a Eyvazov? Aquestes
dosis de temperament explosiu, de deixar-se anar, d’encendre la platea (ep, no
parlo pas de caure en efectismes vulgars), que semblen requisits bàsics del
repertori verista.
Completava el trio protagonista Luca Salsi,
Carlo Gérard de veu càlida i generosa eloqüència. En una obra plena de petits
papers, la Scala va aplegar un bon equip, amb mencions merescudes per a l’insidiós
Incredibile de Carlo Bosi, una vecchia
Madelon d’infreqüent frescor vocal (Judit Kutasi) i, sobretot, una Annalisa
Stroppa que va donar un relleu inusitat a Bersi. Controlant-ho tot amb una
autoritat incontestable, el director musical del teatre, un Riccardo Chailly
que ja va dirigir les últimes representacions escalígeres de l’obra de
Giordano, en el llunyà 1985. Va ser una versió acolorida, enèrgica, d’una
revolada fins i tot (no va deixar aplaudir les àries, atacant de seguida la
continuació, d’igual manera que no deixava respirar entre els dos quadres que
integraven les dues parts de la funció), sense oblidar els moments de repòs i
les efusions líriques, tractades sense sensibleria.
La nova producció de Mario Martone va ser tan
bonica de veure com insulsa, tot i admetent que en obres veristes com Chénier, llibret i música ensems
redueixen molt -per les seves indicacions de lloc, època, etc.- el marge d’experimentació
dels directors. A la Scala vam tenir un detallista vestuari segle XVIII d’Ursula
Patzak, molt més reeixit que el decorat de Margherita Palli, una funcional estructura
giratòria que, al menys, facilitava que l’acció avancés. Al quadre primer, els
grans marcs daurats del saló aristocràtic dels Coigny van ser aprofitats pel
poble afamat per fer visible la seva revolta. A partir d’aquí, no van faltar cap
dels elements visuals típics de representacions de la Revolució Francesa, com caps
tallats o, per descomptant, una guillotina, detalls d’un muntatge aplicat i
prou. La festa ja la van donar Chailly i Netrebko.
Representació vista el 19 de desembre de 2017.
Fotografies: Marco Brescia i Rudy Amisano
Interessant crònica. Ara a esperar la del Liceu, que sobre paper hauria de sortir bastant rodona....!!!
ResponEliminaToquem fusta perquè així sigui!
Elimina