Entrades
La tranquil·litat, a València, dura poc. Pocs
dies abans de la inauguració de la temporada regular del Palau de les Arts, l’agitació
va tornar a un coliseu de vida tan curta com accidentada en forma de la
melodramàtica dimissió de Davide Livermore com a intendent i director artístic
de la institució. Un cúmul de factors han entrat en joc en aquesta decisió, des
de la poca gràcia que feia als responsables de la Generalitat Valenciana (la
principal pagana de l’equipament) que l’italià mantingués la seva activitat de
director d’escena fora del teatre –no és ni el primer ni l’últim responsable
artístic que s’enfronta amb reticències d’aquest tipus- fins als dubtes sobre l’orientació
que el govern valencià vol donar a l’elefantiàsic equipament. La Generalitat
vol optar per un model que, com al Liceu o el Real, separi gerència i direcció
artística, amb un concurs internacional per escollir aquest segon apartat, un
sistema que tampoc és garantia de res. A veure com es resoldrà tot plegat. De
moment, comentem Don Carlo, ofert en
la versió italiana en quatre actes.
La representació (la segona de la sèrie) va
tenir un nivell més que digne, dins la línia d’estabilitat de l’era Livermore,
sense, tanmateix, fulgors excessius. El reclam que ha omplert el teatre ha
estat, com era d’esperar, Plácido Domingo, sonant tant a tenor com sempre en un
dels papers de baríton més preciosos escrits per Verdi, el marquès de Posa. El
desgast inevitable de l’instrument (color apagat, fiato més curt) i la menor
agilitat escènica genera que la seva interpretació presenti grans
intermitències, llargs passatges sense relleu al costat d’altres d’inesperada
volada. L’experiència, tanmateix, és un grau, i als moments clau no falla i els
petits lapsus de memòria (va estar ben pendent del coverol de l’apuntador) van
quedar dissimulats. Ningú li negarà a Domingo la força de convicció d’un
fraseig generós, però queda al criteri de cadascú valorar si això és suficient.
Andrea Carè té bona planta i una veu plena de
tenor líric, amb la consistència que demana el paper de Don Carlo,
complementada per una línia de cant apassionada, bons atots llastats per
petites escòries tècniques, com massa notes atacades des de baix, algun so
escanyat i un agut un put buit i artificial (com el del Domingo dels anys
daurats). Maria Katzarava, alternant-se amb María José Siri, no té tots els
greus que demana Elisabetta, i si la veu és sucosa i el fraseig, aplicat, la
capacitat de deixar flotar el so és limitada. Comptat i debatut, la encarnació
més rodona va ser l’Eboli de Violeta Urmana, definitivament retornada al
territori de les mezzosopranos. Algun agut al límit no va afectar una
interpretació imperiosa. Però per què li van tallar la part final de la cançó
del vel? En termes purament vocals, el cantant més destacat va ser Alexander
Vinogradov, amb un instrument ben timbrat, extens, d’evidents espurnejos
eslaus. Al seu Filipp II li manca encara una encarnació més aprofundida, però
la base és sòlida, i la confrontació amb el Gran Inquisidor de Marco Spotti va
ser un dels punts àlgids de la vetllada. Karen Gardeazabal com a Tebaldo,
Matheus Pompeu com a Lerma i herald, i Olga Zharikova com a Veu del cel
transformada en mare de nadó arrabassat per la Inquisició van desplegar veus
prometedores.
La versió de Ramón Tebar va tenir l’avantatge
de disposar d’una orquestra i un cor, de nou, esplèndids, si bé la col·locació a
l’acte de fe no va afavorir les veus. Si per una banda el director valencià és
un bon acompanyant de veus, per l’altra la morositat adoptada en molts
passatges i el preciosisme en la recerca de detalls instrumentals estroncava la
continuïtat del discurs, causant decaïments i punts morts. El muntatge, gris i
funcional, important de la Deutsche Oper de Berlín, estava signat per Marco
Arturo Marelli, responsable també de l’escenografia i la il·luminació. La
perspectiva anticlerical era quasi de manual, amb la creu com a motiu
omnipresent en l’espai buit deixat pels diversos blocs i plafons mòbils del
decorat i amb un grapat de clergues violents i repressors. Bons detalls de
direcció no van ser suficients per compensar d’altres de redundants (cal
mostrar accions que ja estan explicades al llibret?), o de sobrers (Carlo i
Filippo barallant-se espasa en mà, abans que el rei encengui ell mateix la
foguera dels heretges, els diputats flamencs acompanyant el protagonista en l’afusellament
amb què acaba l’espectacle). Un muntatge típic de teatre de repertori.
Representació vista el 12 de desembre de 2017.
Fotos: Miguel Lorenzo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.