dimecres, 18 d’octubre del 2017

'Les troyens' de Berlioz, per duplicat a Alemanya (I): Calixto Bieito estrena una nova producció a Nuremberg



Un somni que semblava impossible es va fer realitat: veure l’òpera més estimada pel cronista, Les troyens de Berlioz, en dues produccions diferents en dies seguits. La fita no és va produir pas a França, no debades la pàtria del compositor el continua relegant força en les programacions dels teatres, sinó a Alemanya. Amb pocs dies de diferència es van estrenar sengles noves produccions a la Semperoper de Dresden i a l’Staatstheater de Nuremberg. Aquesta darrera tenia, a més, l’al·licient d’estar dirigida per Calixto Bieito. Ai las, també va ser la més dolorosa de veure.


El concepte dramàtic de Bieito no estava pas exempt de lògica, tampoc de clixés, però al voler fer-lo encabir amb calçador, les costures de l’obra van rebentar i pel camí va desaparèixer ben bé una hora de música. O el que és el mateix, una quarta part de la partitura. Alguns talls eren d’esperar -la majoria de ballets, l’entrada dels oficis a l’acte tercer-, d’altres van ser mutilacions salvatges –sengles introduccions a les dues escenes de l’acte segon, l’acte cinquè arrencava directament amb l’ària d’Énée i Didon ni apareixia a la primera escena. Només un muntatge d’una potència teatral excepcional hagués pogut ajudar a fer (una mica) acceptables les excisions. No va ser el cas.


La primera part a Troia ens porta a un món en guerra, al caire de la destrucció, amb abundor de vestimenta militar i un cavall (una de les idees més encertades del decorat de Susanne Gschwender) que és un gran dibuix fet per un nen. Les relacions entre els personatges tenen la gestualitat convulsa, un xic rutinària aquí, pròpia de Bieito, que el context justifica. Énée no és cap heroi militar, sinó una mena d’executiu traumatitzat, com el seu poble, perseguit per veus, mentre que el suïcidi de les troianes liderades per una Cassandre salvatgina i encalçades per un enemic que no veiem evoca la immolació de jihadistes. L’esquinçament del dibuix revela l’estructura de fusta giratòria de dos nivells que serà el decorat de la segona part.


A Cartago, Didon sembla, més que una reina, la propietària d’una indústria química, si jutgem pel vestuari de protecció del cor (gentilesa d’Ingo Krügler), amb els troians exiliats carregats de joies i bosses plenes de diners que fan feliços els seus hostes. La cacera reial esdevé una mena de dansa salvatge amb màscares africanes (una misteriosa figura a la primera part també evocava el continent) i sacrificis violents, i de duo d’amor, res de res: Didon i Énée es dediquen a abocar un líquid negre sobre un home nu.


La crítica al fanatisme, a les estructures destructives del poder i del diner en un món sense déus (o sense déus creïbles) no està pas fora de lloc en una obra com Les troyens que segueix el destí de dos pobles expatriats per la guerra i per l’odi (i que acabaran odiant-se entre ells), i els referents africans no són aliens a un títol compost en plena expansió colonial. Però pel camí es perden el fatalisme, el romanticisme, l’alè tràgic i la poesia. Bé, la poesia no del tot, perquè Bieito insereix abans del que queda de l’últim acte un poema de Michel Houellebecq, Isolement, que resumeix prou bé el desconcert vital dels personatges. Énée acabarà suïcidant-se de forma laboriosa per sobredosi de pastilles, el mateix destí que espera a Didon, envoltada d’un cor ara amb vestit i corbata encarant-se amb el públic (un altre recurs gastat). La recepció del públic el dia de l’estrena va ser entre freda i apàtica.


És del tot meritori que un teatre de les dimensions de Nuremberg abordi una peça tan ambiciosa com la de Berlioz, allà on teatres amb més recursos i més propers (a les Rambles, per exemple) encara no han gosat entrar. I l’Staatstheater ho ha fet amb sòlids fonaments musicals, en una lectura més forta en caràcter que en subtilesa. Per descomptat, Marcus Bosch, director musical de la casa, també és responsable de l’escabetxada. La seva batuta ferma, un punt gruixuda, no va evitar ni petits titubejos ni imprecisions, tampoc algunes caigudes de tensió, però devia ser complicat mantenir la coherència del discurs amb la partitura esmicolada. En tot cas, l’entrega de cor i orquestra va ser admirable.


El repartiment, integrat en la seva gran part per integrants de la companyia del teatre franconià, va ser solvent, si bé només Énée i Ascagne tenien una dicció francesa prou entenedora. Mirko Roschkowski per sort no provenia de la tradició de heldentenors que tan mal han fet al paper d’Énée. Amb una veu clara i dúctil, el personatge va mostrar la seva cara més lírica, però va arribar a “Inutiles regrets” molt just de forces (l’exigència física del muntatge no el va ajudar). Un pèl curta pels extrems, Roswitha Christina Müller va ser una Cassandre ferotge, mentre que, amb un timbre sense prou vellut, Katrin Adel va ser una Didon més segura que efusiva. Jochen Kupfer va ser un Chorèbe crispat, mentre que entre la resta d’intèrprets, amb moltes menys opcions de lluïment que d’habitud, cal esmentar el coratge amb què l’Iopas d’Alex Kim va brindar la seva cançó penjat de forma incòmoda a dalt de tot del decorat. En el proper article, parlarem d’un muntatge ben diferent. 

Fotografies: Ludwig Olah
[Representació vista el 8 d’octubre]   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.