Entrades
Un somni que semblava impossible es va fer
realitat: veure l’òpera més estimada pel cronista, Les troyens de Berlioz, en dues produccions diferents en dies
seguits. La fita no és va produir pas a França, no debades la pàtria del
compositor el continua relegant força en les programacions dels teatres, sinó a
Alemanya. Amb pocs dies de diferència es van estrenar sengles noves produccions
a la Semperoper de Dresden i a l’Staatstheater de Nuremberg. Aquesta darrera
tenia, a més, l’al·licient d’estar dirigida per Calixto Bieito. Ai las, també
va ser la més dolorosa de veure.
El concepte dramàtic de Bieito no estava pas exempt
de lògica, tampoc de clixés, però al voler fer-lo encabir amb calçador, les
costures de l’obra van rebentar i pel camí va desaparèixer ben bé una hora de
música. O el que és el mateix, una quarta part de la partitura. Alguns talls
eren d’esperar -la majoria de ballets, l’entrada dels oficis a l’acte tercer-,
d’altres van ser mutilacions salvatges –sengles introduccions a les dues
escenes de l’acte segon, l’acte cinquè arrencava directament amb l’ària d’Énée
i Didon ni apareixia a la primera escena. Només un muntatge d’una potència
teatral excepcional hagués pogut ajudar a fer (una mica) acceptables les excisions.
No va ser el cas.
La primera part a Troia ens porta a un món en
guerra, al caire de la destrucció, amb abundor de vestimenta militar i un
cavall (una de les idees més encertades del decorat de Susanne Gschwender) que
és un gran dibuix fet per un nen. Les relacions entre els personatges tenen la
gestualitat convulsa, un xic rutinària aquí, pròpia de Bieito, que el context
justifica. Énée no és cap heroi militar, sinó una mena d’executiu traumatitzat,
com el seu poble, perseguit per veus, mentre que el suïcidi de les troianes
liderades per una Cassandre salvatgina i encalçades per un enemic que no veiem evoca
la immolació de jihadistes. L’esquinçament del dibuix revela l’estructura de
fusta giratòria de dos nivells que serà el decorat de la segona part.
A Cartago, Didon sembla, més que una reina, la
propietària d’una indústria química, si jutgem pel vestuari de protecció del
cor (gentilesa d’Ingo Krügler), amb els troians exiliats carregats de joies i
bosses plenes de diners que fan feliços els seus hostes. La cacera reial esdevé
una mena de dansa salvatge amb màscares africanes (una misteriosa figura a la
primera part també evocava el continent) i sacrificis violents, i de duo d’amor,
res de res: Didon i Énée es dediquen a abocar un líquid negre sobre un home nu.
La crítica al fanatisme, a les estructures
destructives del poder i del diner en un món sense déus (o sense déus creïbles)
no està pas fora de lloc en una obra com Les
troyens que segueix el destí de dos pobles expatriats per la guerra i per l’odi
(i que acabaran odiant-se entre ells), i els referents africans no són aliens a
un títol compost en plena expansió colonial. Però pel camí es perden el
fatalisme, el romanticisme, l’alè tràgic i la poesia. Bé, la poesia no del tot,
perquè Bieito insereix abans del que queda de l’últim acte un poema de Michel
Houellebecq, Isolement, que resumeix
prou bé el desconcert vital dels personatges. Énée acabarà suïcidant-se de
forma laboriosa per sobredosi de pastilles, el mateix destí que espera a Didon,
envoltada d’un cor ara amb vestit i corbata encarant-se amb el públic (un altre
recurs gastat). La recepció del públic el dia de l’estrena va ser entre freda i
apàtica.
És del tot meritori que un teatre de les
dimensions de Nuremberg abordi una peça tan ambiciosa com la de Berlioz, allà
on teatres amb més recursos i més propers (a les Rambles, per exemple) encara
no han gosat entrar. I l’Staatstheater ho ha fet amb sòlids fonaments musicals,
en una lectura més forta en caràcter que en subtilesa. Per descomptat, Marcus
Bosch, director musical de la casa, també és responsable de l’escabetxada. La
seva batuta ferma, un punt gruixuda, no va evitar ni petits titubejos ni
imprecisions, tampoc algunes caigudes de tensió, però devia ser complicat
mantenir la coherència del discurs amb la partitura esmicolada. En tot cas, l’entrega
de cor i orquestra va ser admirable.
El repartiment, integrat en la seva gran part
per integrants de la companyia del teatre franconià, va ser solvent, si bé
només Énée i Ascagne tenien una dicció francesa prou entenedora. Mirko Roschkowski
per sort no provenia de la tradició de heldentenors que tan mal han fet al
paper d’Énée. Amb una veu clara i dúctil, el personatge va mostrar la seva cara
més lírica, però va arribar a “Inutiles
regrets” molt just de forces (l’exigència física del muntatge no el va
ajudar). Un pèl curta pels extrems, Roswitha Christina Müller va ser una
Cassandre ferotge, mentre que, amb un timbre sense prou vellut, Katrin Adel va
ser una Didon més segura que efusiva. Jochen Kupfer va ser un Chorèbe crispat,
mentre que entre la resta d’intèrprets, amb moltes menys opcions de lluïment
que d’habitud, cal esmentar el coratge amb què l’Iopas d’Alex Kim va brindar la
seva cançó penjat de forma incòmoda a dalt de tot del decorat. En el proper
article, parlarem d’un muntatge ben diferent.
Fotografies: Ludwig Olah
[Representació vista el 8 d’octubre]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.