Kent Nagano obre la temporada a Hamburg amb un 'Parsifal' amb l'inconfusible estil visual d'Achim Freyer

Achim Freyer és un d’aquells directors d’escena que deixen sempre la seva empremta inconfusible sigui quina sigui l’òpera que aborden. La nova producció de Parsifal amb què l’Òpera Estatal d’Hamburg ha obert la temporada no ha estat una excepció, ben al contrari, ha estat un nou desplegament d’aquest estil visual que abraça pràcticament tot els elements integrants de la posada en escena: decorat, vestuari i  il·luminació (les projeccions en vídeo venien signades per Jakob Klaffs i Hugo Reis), complementant una gestualitat exagerada i antinaturalista.

Per a Parsifal Freyer imagina un món fosc basat en la figura de l’espiral, sense començament ni final, com a reflex de la societat del Grial fixada fora del temps i l’espai. Parsifal serà l’element disruptor amb el seu aspecte de pallasso de cara blanca, no debades el món del circ és un dels referents del director alemany, un referent de marcat to expressionista reforçat pel maquillatge. Aquesta figura d’innocència, de puresa quasi infantil, arriba a un Montsalvat fúnebre presidit per un Amfortas a mig camí entre Crist crucificat i un titella. En la imatgeria de Freyer hi ha aportacions suggestives (la nena de faldilla il·luminada amb cap gros/màscara, un altre element habitual en Freyer, com a encarnació del Grial descobert), inquietants (la figura amb cap de calavera duent un cotxet amb una altra calavera que accentua el to fúnebre de l’acte primer) i grotesques.

A aquest darrer apartat pertany l’abillament extravagant, amb atributs físics desmesurats, de les noies flor a l’acte segon (ben conjuntades les sis solistes i el cor), un buscat contrast amb el caràcter mortuori de l’acte precedent, sota el domini d’un Klingsor demoníac que recordava el Joker del Batman televisiu. Per la seva banda, Kundry és una figura primària, elemental, pur instint amb la cabellera que la cobreix de dalt a baix. Potser és imaginar massa, però el petó fatídic al protagonista recordava el Vampir de Munch. La redempció que porta Parsifal a aquest món sense sortida és, justament, trencar l’espiral, desfer aquesta estructura tancada. Les parets del decorat s’aparten per mostrar l’estructura nua de l’escenari mentre un gran mirall gira per reflectir el públic i el fossat: una cita, conscient o no, al celebèrrim Parsifal de Herheim a Bayreuth? El protagonista queda sol amb Kundry mentre apareix l’última de les paraules que Freyer ha anat projectant durant la funció: Anfang. Començament. Totes les possibilitats queden obertes.

La fascinant posada en escena (cert, amb elements confusos que no resten força a l’impacte global) va estar acompanyada d’una sòlida lectura musical, sense baules febles i amb temps àgils, que no apressats, que van permetre un minutatge de música que no va arribar a les quatre hores –calculat a ull perquè no faig servir cronòmetre; ja se sap que l’última òpera de Wagner es presta a les comparacions de durades. Kent Nagano, titular a Hamburg, va privilegiar la narració a les temptacions místiques o els cops d’efecte, una opció que en algun cas podia derivar en certa neutralitat expressiva. Tot sonava a lloc sense que, tanmateix, es pogués discernir un punt de vista marcat. Però a mesura que la funció avançava, la lògica de Nagano es va anar imposant, en especial en els passatges més delicats (el beatífic final), tractats amb gran dolçor per la batuta. Nagano, a més, pot estar orgullós de la tasca de l’orquestra i el cor a les seves ordres.

La veu d’Andreas Schager s’ha fet més consistent des que va debutar fa dos anys el paper de Parsifal a Berlín amb Barenboim, amb un cant més heroic, també un xic menys flexible, conseqüència probable d’haver assumit rols més feixucs. Esclar que Parsifal canta molt menys que Gurnemanz, un Kwangchul Youn que de nou va ser un regal per a l’oïda per la noblesa immarcescible del fraseig i la càlida rodonesa del so. Claudia Mahnke va resoldre sense gaire problemes la tessitura complexa de Kundry, amb una ben modulada línia de cant que va tenir cura de totes les facetes del rol, de la seducció a la ràbia, sense caure en efectes barats. Wolfgang Koch va ser un lacerant Amfortas (encara millor a l’acte tercer que al primer), Vladimir Baykov un potent Klingsor de ressons eslaus, i Tigran Martirossian un Titurel, per sort, sense la veu jubilada. 

Fotografies: Hans Jörg Michel