'Die Meistersinger von Nürnberg' a Bayreuth: Barrie Kosky porta a judici el mestre cantaire de Wahnfried

Ja ho va dir Katharina Wagner, directora del festival, en la roda de premsa prèvia: aquest any, per variar, no hi ha polèmiques a Bayreuth, la qual cosa ha permès centrar l’atenció en la novetat del 2017, la magnífica producció de Die Meistersinger von Nürnberg amb direcció d’escena de Barrie Kosky, una estrena rubricada per ovacions quasi unànimes.

La tria de Kosky era una aposta força segura atès l’èxit de la seva gestió al capdavant de la Komische Oper de Berlín i la realització de muntatges aclamats a mig món com Die Zauberflöte, vista també al Liceu. Però en la mateixa trobada amb la premsa Kosky confessava la seva reticència inicial davant una obra de la qual admira la música (tot i que, segons ell, no estaria de més escurçar-la una mica), però no tant la temàtica. Davant una òpera escrita per un alemany sobre Alemanya per al públic alemany, què hi pot dir un jueu australià (per a més inri, el primer director d’escena jueu en la història del festival i el primer no alemany en dirigir l’única comèdia inclosa en el cànon de Bayreuth?). La clau d’accés ha estat la pròpia figura de Wagner.

Coneguda la passió del compositor d’interpretar tots els papers de l’auca, Kosky i la seva brillant dissenyadora de decorats, Rebecca Ringst (col·laboradora habitual de Calixto Bieito) ens traslladen d’entrada a Wahnfried, la llar del músic a Bayreuth, on Wagner, acompanyat per la seva esposa Cosima, el pare d’aquesta, Franz Liszt, i Hermann Levi, el director d’orquestra jueu que estrenaria Parsifal, es preparen per recrear la història dels mestres cantaires envoltats de personatges amb vestimenta renaixentista (el vestuari de Klaus Bruns es mou amb la mateixa brillantor en el segle XVI que en el XIX). Però Wagner no serà només el protagonista, Hans Sachs, també el jove cavaller Walther i l’aprenent David, tres estadis diferents d’una mateixa personalitat proteica, els dos primers units en la seva persecució d’Eva/Cosima, als quals cal afegir un grapat de petits Wagners. Arraconat queda Levi/Beckmesser, de qui Kosky subratlla amb una plètora de detalls de direcció el caràcter d’outsider que ocupava davant un Wagner que, tot i reconèixer el seu talent, insistia en que es bategés.

El to de comèdia escumejant que aconsegueix Kosky amb gags diversos (la munió de personatges que surten del piano, per exemple), es veu complementat per les fosques corrents subterrànies que nien a l’obra. Al final del primer acte, mentre el saló de Wahnfried es mou cap al fons de l’escenari, Wagner queda sol en el que es revela com la sala dels judicis de Nuremberg contra els jerarques nazis. I és que els paradisos irreals que són Wahnfried i la idealitzada Nuremberg tenen el seu costat negre: l’òpera i la ciutat esdevindran emblemes del nazisme, indrets on l’altre, el jueu, no té lloc. I aquest és encarnat per l’apallissat Beckmesser al final de l’acte segon. Per si no quedés clar, un gegantí cap inflable, com el que posen al pobre personatge, amb els trets ofensius del “jueu etern” caricaturitzat pels antisemites (com Wagner) omple l’escenari, deixant l’estrella de David encarada al públic en el darrer acord. 

A l’acte tercer, l’animada gernació de Nuremberg ocuparà amb els seus vestits d’època la sala del tribuna sota la mirada impassible d’un policia militar nord-americà. El gran, i polèmic, discurs final de Sachs/Wagner sobre el sagrat art alemany, un dels passatges més incòmodes per als exegetes wagnerians, esdevindrà un al·legat en defensa pròpia del compositor des de l’estrada del tribunal. I la millor defensa és la pròpia obra, la música, amb una orquestra (de mentida) i un cor (de veritat) abordant l’apoteòsica conclusió sota la mirada d’una Cosima musa i adoradora, abans de tornar a deixar sol un compositor en èxtasi davant el judici de la història. Quin és el veredicte? 

Per dur a terme la seva concepció, Kosky compta amb la plena complicitat de dues veritables bèsties d’escena, Michael Volle i Johannes Martin Kränzle. El primer, fa uns anys un fenomenal i atípic Beckmesser per a Katharina Wagner a Bayreuth, és ara un Hans Sachs d’una eloqüència desbordant, d’una increïble naturalitat conversacional, assaborint amb fruïció cada mot, cada frase, però també fent brillar els moments més efusius, sobretot al Wahn-Monolog, amb la plena complicitat de la batuta de Philippe Jordan. Com quasi tots els Sachs haguts i per haver, Volle arriba cansat al final. La culpa és de Wagner, per descomptat, a qui recrea amb tota la petulància i hiperactivitat requerides. No menys admirable és el Beckmesser de Kränzle, criatura més exasperada que ridícula, que passa de la reticència inicial a participar en el joc a revelar, defugint la caricatura, tot el desconcert de qui no entén per què és rebutjat pel seu entorn. 

Walther segueix sent un dels millors papers de Klaus Florian Vogt, i si l’agut ara és més tens, la lluminositat del fraseig roman intacta. Daniel Behle va ser poc menys que una revelació amb un David de veu fresca, maca i àgil, ben secundat per la sonora Magdalene de Wiebke Lehmkuhl. Esplèndida va ser la conjunció de l’irreprotxable grup de mestres on va destacar Günther Groissböck, un Pogner/Liszt expansiu a més no poder i Georg Zeppenfeld va ser un luxe d’última hora com a vigilant de nit. Els problemes van venir amb l’Eva/Cosima d’Anne Schwanewilms. La veu sonava massa opaca, poc dúctil, i si en els dos primers actes la soprano alemanya va passar quasi desapercebuda, en el tercer va atacar el quintet amb prou puresa per resoldre’l, però, de forma massa dura.

La versió càlida i transparent, de temps sovint àgils, de Philippe Jordan va lligar a la perfecció amb el concepte de Kosky, incloent alguns silencis inusualment dilatats, evitant de pas tota temptació de faramalla teutònica. Cert és que aquí i allà hi va haver petits decalatges rítmics entre fossat i escena, com al batibull final de l’acte segon, sempre ardu de quadrar, i que en els moments de major densitat emocional, com el preludi de l’acte tercer, el director suís queia en un dels seus trets habituals, el preciosisme sonor. Cor i orquestra, com sempre, a gran nivell. Un gran nivell musical per a una esplèndida producció que convida a la reflexió i a nous visionats.

Fotografies: Enrico Nawrath

Representació vista el 25 de juliol de 2017.

[Versió ampliada de l’article publicat el dia 27 de juliol al diari ARA]