Entrades
De programes dobles n’hi ha de tota mena, però
pocs de tan curiosos com el que acompanyava el debut de La Fura dels Baus,
versió Àlex Ollé, a l’Òpera de Frankfurt. La
Damoiselle élue de Debussy i Jeanne d’Arc
au bûcher d’Honegger van compartir cartell, la primera peça servint d’avançament
de la dualitat escènica que presidiria la segona, el contrast entre un cel
poblat per criatures daurades i una terra infernal.
Una plataforma elevada, gentilesa d’Alfons
Flores, separa aquests dos àmbits, units per una torre metàl·lica, on Jeanne d’Arc
espera el seu suplici. L’anhel celestial de la jove d’Orleans es fa més punyent
pel món postapocalítpic que l’envolta, dibuixat per Ollé evocant elements de l’estètica
furera primigènia, amb tot de personatges embrutits i desmanegats, sobretot els
integrants del cor masculí, que bé podien semblar executius de l’altra banda de
la plaça on és l’Òpera de Frankfurt, amb restes de camisa i corbata, però sense
pantalons, ensenyant els genitals (falsos, no ens esverem més del compte).
L’oratori dramàtic d’Honegger amb text de Paul
Claudel, més que un drama continu, és un seguit d’escenes en què, després d’un
pròleg coral d’extrema desolació escrit en plena Segona Guerra Mundial, Jeanne,
a punt de morir, evoca davant Frère Dominique moments de la seva singular vida.
Ollé reforça la potència visual d’aquestes escenes amb estructures mòbils,
dones penjades cobertes de sang i un incisiu to sardònic en el quadre del
judici a Jeanne, subratllant la ridiculització animalista que Honegger i
Claudel plantegen dels homes que condemnen la protagonista. També s’hi veuen
hooligans futbolístics, dames emmascarades, nens guarnits de militar coberts de
condecoracions i policies antidisturbis en acció.
En resum, un món desencaixat on la distància
entre la brutalitat dels poderosos i la massa adotzenada és enorme, un món on
les invocacions de Jeanne a l’amor i a l’esperança són un raig de llum. Efímer,
per desgràcia, perquè el camí del martiri de la santa culmina quan el cor
prepara al seu voltant una enorme foguera amb cadires i trastos de tota mena
(ben bé, com si fos Sant Joan). Jeanne puja a la part superior de l’escenari,
el cel ja entrevist en l’obra de Debussy, on veu àngels i arcàngels flotant amb
les seves cabelleres rosses i túniques daurades dissenyades per Lluc Castells,
una visió fugissera abans que Jeanne torni a la foguera per morir.
El paper de Jeanne demana una actriu que
declami amb unció el text de Claudel, cosa que va fer de forma admirable l’alemanya
Johanna Wokalek, una encarnació que ens va fer properes les pors i esperances,
el candor i el fervor de la jove. Encertat també el Frère Dominique de
Sébastien Dutrieux, mentre que la companyia de Frankfurt va aportar els
solistes vocals de l’obra, un equip sòlid del qual es pot destacar el tenor
Peter Marsh, la mezzosoprano Katharina Magiera i la soprano Elizabeth Reiter,
eficaces ambdues també en la cantata de Debussy. El cor té molta feina en la
peça d’Honegger, que la massa estable del teatre alemany va resoldre amb un
cant entusiasta que no excloïa puntuals rudeses i desajustos (en la partitura de
Debussy les veus femenines van estar més concentrades). Al fossat, Marc
Soustrot, qui ja havia coincidit fa uns anys amb La Fura al Pelléas et Mélisande de Dresden, no va defugir les deliqüescències wagnerianes, sobretot
bones dosis d’Eau de Parsifal, que perfumen La
Damoiselle élue, tot i certa grisor del so de la Frankfurter Opern- und
Museumorchester. La partitura d’Honegger, més polièdrica -des de reminiscències
populars fins a ecos stravinskians-, també va estar ben menada per Soustrot.
Per als interessats, aquest programa doble ha estat coproduït amb el Teatro
Real, per tant, tard o d’hora arribarà a Madrid.
Fotografies: Barbara Aumüller
(Representació vista el 17 de juny de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.