Kirill Petrenko dirigeix una gran versió de 'Tannhäuser' en un muntatge desconcertant de Romeo Castellucci

A nivell musical, la nova producció de Tannhäuser que aquesta temporada ha estrenat l’Òpera Estatal de Baviera difícilment pot ser igualada, i ja no diguem superada. El principal artífex és un dels millors directors del nostre temps, Kirill Petrenko, un nom al·lèrgic com pocs als focus mediàtics, tot i la posició que ocupa, com a titular del teatre muniquès, i la que ocuparà, com a titular de la Filharmònica de Berlín.

El Wagner de Petrenko (el primer cop que dirigia aquesta partitura) ha estat d’una autoritat i d’una evidència incontestables, on cada variació de tempo o de dinàmica naixia de la lògica interna del discurs i no d’un reclam egocèntric de l’atenció cap a la batuta. Al seu servei, les forces estables del teatre van estar a nivell estratosfèric: si el cor a l’entrada dels pelegrins posava els pèls de punta, l’orquestra va exhibir una precisió i unanimitat en la resposta irreprotxables. Costaria molt destacar algun passatge per sobre d’altre, però ja posats, esmentem l’imponent concertant de l’acte segon, amb un temps més àgil (que no precipitat) de l’habitual, o el preludi de l’acte tercer, d’una concentració admirable.

Petrenko no era l’únic que debutava en Tannhäuser, també ho feia el protagonista, Klaus Florian Vogt. La veu del tenor alemany no és cap secret i el seu so blanquinós, ara amb més gruix i consistència, agradarà més o menys. I si és cert que a la narració de Roma de l’acte tercer es pot demanar més angoixa existencial, no és menys veritat que Vogt és un cantant escrupolós, un músic íntegre que fraseja amb gust. Fora d’unes petites dubitacions textuals i una curiosa fluixesa en la primera estrofa de l’himne a Venus, Vogt va estar en tot moment a l’alçada del repte. És aquest Tannhäuser un pas previ a Tristan? El temps ho dirà.

Reina de Munic, Anja Harteros va ser l’Elisabeth dels nostres somnis gràcies a una veu consistent, dúctil, expressiva, de timbre vellutadament atractiu, i un cant generós i mai barroer. Més encara que en un magnífic “Dich, teure Halle”, va ser en el duo subsegüent amb un inspirat Vogt on Harteros va regalar miríades de detalls, replicades en una commovedora pregària a l’acte tercer, mentre que la seva veu va saber imposar-se sense esforç en el concertant de l’acte segon. Christian Gerhaher va ser un Wolfram que va cisellar cada frase amb l’atenció minuciosa de l’orfebre, amb un cant que mereixia sense discussió el premi al concurs, i que va culminar amb un “O du, mein holder Abendstern” al·lucinant. El baríton alemany va gosar els murmuris més impalpables, la interiorització expressiva més pregona, només possible amb la plena complicitat de la subtilesa no menys al·lucinant amb què Petrenko va controlar l’orquestra. La qualitat es va mantenir en la resta del repartiment, començant per Georg Zeppenfeld, Hermann de consoladora calidesa tímbrica, i un bon grup de cavallers, entre els que va destacar el Walther de Dean Power, de qui es va incloure la cançó de l’acte segon, incursió de la versió de Dresden en aquesta edició de Viena. Elena Pankratova em va convèncer més com a Venus a Munic que com a Kundry a Bayreuth. La veu és penetrant i el fraseig està ben modulat, malgrat una dicció a vegades boirosa. Ara bé, que la soprano russa tingui en repertori tant Elektra com la Rosalinde de Die Fledermaus desafia la meva comprensió.

D’un director com Romeo Castellucci no calia esperar una lectura dramatúrgica convencional. El seu treball, fruit d’una profunda reflexió, parteix d’imatges i símbols l’associació dels quals amb la història en qüestió ha estat menys evident en aquest Tannhäuser que en anteriors, i fascinants, propostes seves com Parsifal, Orfeo ed Euridice o Moses und Aron. El director italià defuig les dualitats usualment associades a l’obra, com paganisme-cristianisme, artista-societat o amor carnal-amor espiritual. Aquest darrer punt, de fet, el capgira, ja que si Venus apareix com una deessa neolítica, amb pits i cos descomunals (envoltada de masses informes de carn), el vestit de la pura Elisabeth mostra un cos nu (Castellucci signa decorat, vestuari i il·luminació).

Cada acte es basa en un element potent de significat no sempre clar. Així, el primer està dominat per l’arc i la fletxa: l’arc com a eina caçadora dels cavallers, que arrosseguen Tannhäuser com si fos la seva presa i, alhora, visualització de l’arpa que acompanya els seus càntics. Un exèrcit d’amazones es dediquen a disparar dotzenes de fletxes durant l’obertura i la bacanal, amb una coreografia (de Cindy Van Acker) de gèlida precisió que serà un dels fils conductors de l’espectacle. També el cercle té el seu rol en un depurat estil visual, mentre que els pelegrins carreguen un gran roc daurat, esmicolat en el seu retorn a l’acte tercer. A l’acte segon, la “teure Halle” és un espai viu, mòbil, amb una coreografia incessant de cortines entre les quals deambulen els personatges. El cercle dóna pas al cub, presidint el concurs de cant, on es projectes paraules al·lusives i, on en algun moment, hi ha algú a dins movent-se de forma convulsa. L’efecte final és, tanmateix, notable, amb l’espai escènic enxiquint-se i enfosquint-se mentre envien Tannhäuser a Roma.

L’acte tercer canvia de nou d’ambient, presidit en aquest cas per dues tombes, no pas amb els noms de Tannhäuser i Elisabeth, sinó amb els de Klaus i Anja (inquietant, si més no). Durant tot l’acte uns figurants hi aniran col·locant una successió de rèpliques de cadàvers en creixent estat de descomposició, mentre al fons es projecten sense aturador referències temporals que arriben als milions de milions de milions d’anys. Al final, només quedaran les cendres dels dos cossos, que Vogt i Harteros uneixen en un túmul il·luminat. Un cop més, Castellucci planteja més preguntes que no pas ofereix respostes (si és que n’ofereix) i, tot i la fascinació estètica de moltes imatges, una ment limitada com la del cronista va quedar ben perplex la majoria de cops. Ah, però la música...

Fotografies: Wilfried Hösl

(Representació vista el 28 de maig de 2017)