Esplèndid debut d'Ingo Metzmacher a l'Òpera Estatal de Baviera amb 'Die Gezeichneten' de Schreker

El Festival d’Òpera de Munic és una veritable borratxera de títols on, a més de reposar el bo i millor de la temporada, la companyia bavaresa presenta també noves produccions, com la de Die Gezeichneten. Aquest títol de Franz Schreker és un dels més emblemàtics d’un compositor emmarcat en el que coneixem com a Entartete Musik, no pas un corrent estètic sinó una etiqueta que engloba creadors a vegades ben diferents que comparteixen el trist destí d’haver estat prohibits pel nazisme per motius racials i/o político-estètics. 

El llibret del mateix compositor austríac beu del freudianisme imperant a la Viena de l’època (l’òpera es va estrenar el 1918), però també de l’exemple de personatges propers a Schreker, com Zemlinsky i la seva relació impossible amb Alma Mahler. Simplificant molt, tant Die Gezeichneten com Der Zwerg de Zemlinsky es poden subtitular com a tragèdies d’homes lletjos. Ambientada en la Gènova del Renaixement, època propícia per a arguments escabrosos, l’obra explica com Alviano, acomplexat per la seva monstruositat física, crea un paradís de bellesa artística, l’illa Elysium, que vol donar a la ciutat sense ser conscient que en una de les seves grutes els seus nobles amics, encapçalats per l’atractiu Tamare, duen a terme les perversions sexuals més desenfrenades. Alviano troba un bri d’esperança de trobar l’amor en la persona de Carlotta, una pintora hipersensible a la recerca de l’ànima d’aquells a qui retrata, amb una fixació particular per les mans. La relació, tanmateix, acaba en desastre quan Carlotta cau en els braços fornits del mascle alfa de Tamare. El descobriment de les barbaritats de la gruta i de la traïció de Carlotta fan que Alviano mati Tamare, que Carlotta mori d’horror i que Alviano pari boig.

La producció de Krzysztof Warlikowski jugava sobre dos eixos entrecreuats que es retroalimentaven: quin seria l’equivalent actual d’Elysium, i com tractem la diferència? Per dur a terme els seus propòsits, el director polonès empra una multitud de referències, tant de l’art actual com del cinema, no debades el decorat asèptic de Malgorzata Szczęśniak recorda una galeria atesa per grums abillats com els de les sales cinematogràfiques de fa dècades. A la incomprensió que genera l’illa entre el públic que la visita, tots amb cap de rata (haurà vist Warlikowski el Lohengrin de Neuenfels?), s’afegeix la incomprensió cap a l’altre identificat com a monstre. La caracterització d’Alviano com a l’home elefant immortalitzat al cinema per David Lynch es veu complementada per les pel·lícules clàssiques que aquesta massa de caps de rata contempla a l’acte tercer: El gólem, Nosferatu, Frankenstein i El fantasma de l’òpera (versió Lon Chaney).

La pertinença, l’agudesa fins i tot, de la reflexió de Warlikowski, es veu llastada per una realització desigual, sobretot un primer acte plumbi. El director no s’està de recordar-nos que l’elit que retrata a escena es pot emmirallar en la que ocupava la sala, i per això obria de tant en tant els llums, un recurs ja massa gastat. La cosa es comença a animar, per dir-ho d’alguna manera, a partir de la trobada entre Alviano i Carlotta, inspirada en una performance de Marina Abramović amanida amb una cita a un dels films més surrealistes de David Lynch, Inland Empire, amb els caps de conill substituïts pels de rata. Abans de l’acte tercer, Warlikowski fa que Alviano, cigarro i copa a la mà, declami com una ànima perduda un irònic text autobiogràfic de Schreker acompanyat per les ondulacions d’una odalisca de pits generosos. De fet, l’objectificació del cos de la dona és un altre tret recurrent de la producció a través de diverses vitrines amb fèmines tancades. La recreació d’Elysium, entre els films monstruosos i uns ballarins cosins germans de les bombolles Freixenet, funciona sense necessitat de recórrer a detalls escabrosos. Però, en conjunt, és una producció més atractiva en la teoria que en la pràctica, d’aquelles que, per la quantitat de referents, no sempre clars, necessitaria un llibre d’instruccions que, tanmateix, no servirien per donar-li una vida dramàtica més estimulant.

A l’espera del que farà la temporada vinent Calixto Bieito a Berlín, la producció de referència per a Die Gezeichneten continua sent la de Nikolaus Lehnhoff a Salzburg, el 2005, amb un repartiment, a més, superior al reunit ara per l’Òpera Estatal de Baviera. Alviano és una part matadora que John Daszak va assumir amb el seu característic timbre ingrat, però també amb resistència i prou empenta en les incòmodes ascensions a l’agut. Catherine Naglestad va ser una Carlotta de centre fruitós i agut fàcil, només apagada en els passatges més greus, a qui li faltava, tanmateix, el misteri que envolta al personatge. Christopher Maltman va ser un Tamare petulant, de presència hiperactiva i veu consistent. A bon nivell també Tomasz Konieczny com a Adorno i Alastair Miles com a Lodovico, dins d’un repartiment molt extens cobert amb solvència per la companyia muniquesa.

Deixo per al final la part més destacable de la producció, la direcció d’Ingo Metzmacher en el que sorprenentment era el seu debut al teatre bavarès. L’alemany és un dels directors més remarcables dels últims anys, un ferm defensor del segle XX i el XXI en quasi totes les seves facetes, però, curiosament, no és un nom que sol aparèixer en les travesses per als grans càrrecs vacants. Sigui com sigui, enfrontat a una música d’una exuberància intoxicant, Metzmacher va saber dosificar els efluvis orquestrals, sense caure ni en l’excés kitsch ni en la sobredosi, ja des d’un preludi que va ser pura màgia. De fet, l’orquestra, amb la superposició de línies i colors, és el gran atractiu de l’òpera, per sobre de la verborrea incontinent dels personatges (un dels principals defectes del llibret). En un estat de forma òptim ara que està sota la titularitat de Petrenko, l’orquestra bavaresa va obrir el gerro de les essències per al seu il·lustre convidat, deixant anar refinaments exquisits i esclats aclaparadors. Amb aquesta immillorable presentació i el magnífic bagatge acumular quan encapçalava l’Òpera d’Hamburg, no seria Metzmacher una tria excel·lent per a Munic quan Petrenko marxi a la Filharmònica de Berlín? És una idea.

Fotografies: Wilfried Hösl

Representació vista l'1 de juliol de 2017