Buster Keaton al regne de l'aranya gegant: el Liceu presenta una producció desbordant de 'Die Zauberflöte'

Barrie Kosky és un dels directors més inventius del panorama actual, un recreador que ha signat espectacles brillants sense necessitat d’encotillar-se amb fórmules preestablertes. Per a una obra com Die Zauberflöte, amb la seva doble faceta de conte màgic i reflexió filosòfica amarada d’elements maçònics, l’australià va tenir la bona pensada d’associar-se amb la companyia 1927 (Suzanne Andrade i Paul Barritt) per crear una producció que va ser un hit instantani des que es va estrenar fa tres anys a la Komische Oper de Berlín, el teatre que Kosky ha tornat a situar en una posició avantatjada en la geografia operística europea. 

La premissa parteix d’una lògica força evident: traslladar una obra que va néixer, en part, com a entreteniment popular (de qualitat, esclar, no debades parlem de Mozart) a un altre format de masses del segle XX, el cinema. La pirueta genial, tanmateix, és emprar els referents i els codis del cinema mut, amb un accent especial en l’expressionisme alemanys dels anys 20, per transformar Pamina en una doble de la Lulu de Louise Brooks, Papageno en Buster Keaton, Monostatos en Nosferatu o Sarastro en una criatura que no desentonaria en El gabinet del doctor Caligari. Els personatges són els protagonistes d’un film que es projecta sobre una gran pantalla en la qual s’insereixen a través de diferents obertures, una pel·lícula que és un devessall continu d’imatges fascinants, mentre que els diàlegs parlats són reemplaçats pels típics rètols de les pel·lícules silents, acompanyats per peces per a pianoforte de Mozart, ben defensades per Pau Casan. La inventiva visual de Barritt, signatari dels vídeos, és inexhaurible, amb moments destacats com la panxa de la serp que es cruspeix Tamino, la Reina de la Nit com a repulsiva aranya gegant, la sensual representació de la flauta, Papageno envoltat d’elefants roses, o una de les escenes més belles, el rescat de la suïcida Pamina pels tres genis/papallona. 

La proposta és tan visualment desbordant que els retrets són notes a peu de pàgina, però hi són, nogensmenys. Amb maçoneria o sense, els elements més espirituals de l’obra queden arraconats, alguns dels gags més cèlebres (per exemple, les trobades entre Papageno i Papagena) desapareixen del tot, substituïts per humor de collita pròpia, i el final, després que la pel·lícula es cremi amb l’ensulsiada de la Reina de la Nit, sembla un anticlímax tenint en compte tot el que hem vist abans. Un altre aspecte limitador és convertir els cantants en meres peces d’un engranatge de rellotgeria que permet ben poca llibertat de moviments si la màquina ha de funcionar a la perfecció (i a fe que la combinació de vídeo i personatges de carn i ossos va ser impecable al Liceu). Al final, tanmateix, és impossible no rendir-se sense condicions davant una producció espectacular.   

Els dos repartiments convocats aquests dies es basen en gran mesura, tot i que no de forma exclusiva, en la troupe de la Komische Oper, garantint, si no un nivell estel·lar, sí un treball d’equip digne d’encomi. Tant el dia de l’estrena com en la funció del 22 de juliol Tamino va ser Allan Clayton, en una interpretació de ferms accents, tot i petits signes de fatiga el segon dia (comprensibles, tres funcions en cinc dies no són cap broma). També repetia Maureen McKay com a Pamina, en el seu cas, millor el segon dia, amb un lirisme discret. Va ser preferible el Sarastro (i Orador) cavernós de Dimitry Ivaschenko que la interpretació un pèl més inestable de Thorsten Grümbel. Hi ha Reines de la Nit de segona ària, com Olga Pudova, mentre que Christina Poulitsi, sense enlluernar gaire més, es va mostrar més homogènia: això sí, les dues van complir en les excursions a l’estratosfera. Dominik Köninger va ser un discret Papageno, sobretot al costat del més assertiu Tom Erik Lie, Julia Giebel va ser una Papagena amb força menys feina que d’habitud, Nina Bernsteiner, Karolina Gumos i Ezgi Kutlu van ser el trio de dames més consistent i els dos sacerdots es van quedar sense el seu breu duo. Els tres excel·lents membres del Cor de Nens de Tölz mereixien amb escreix que el seu nom aparegués al programa.

El nom que sempre apareixia malament en el programa de mà i en el full de repartiment era el de Henrik Nánási, rebatejat com a Násási, error reproduït en la majoria de crítiques. El director musical de la Komische Oper va aportar fluïdesa i molts detalls saborosos de la fusta davant una orquestra menys cohesionada el dia 22 que a l’estrena, mentre que l’empastament del cor era francament millorable (massa solistes sobresortint). En definitiva, correcció musical per a una partitura màgica que es va aliar de forma admirable amb la màgia del cinema. Al setembre, més.

Fotos: A. Bofill.

[Versió ampliada del text publicat el dia 20 de juliol al diari ARA]