Un espectacular Javier Camarena redimeix al Met un muntatge de 'I puritani' farcit de caspa escènica

La vida de l’operòman errant té els seus petits ensurts. El cronista anava cap a la Metropolitan Opera de Nova York per veure Javier Camarena i Diana Damrau en I puritani de Bellini i vet aquí que la formidable soprano alemanya va cancel·lar per malaltia. Superat el disgust inicial, aquesta baixa al menys permetria escoltar per primer cop en directe una veu en clara ascensió, Pretty Yende. La jove cantant sud-africana tenia al seu favor no haver d’integrar-se en una producció complexa, però hom poc esperava trobar-se aital apoteosi de la caspa escènica.

A diferència de Rusalka, I puritani no deu estar en els plans de Peter Gelb de recanvi de muntatges. La que encara s’arrossega per l’escenari del Lincoln Center és una producció del 1976 signada al seu moment per Sandro Sequi i reposada ara per Sarah Ina Meyers, de qui es pot dubtar que es guanyés el jornal. Aquest muntatge va ser un retorn al passat més tronat per contemplar una successió de postals de coloraines amb vestuari d’època i decorat sense gaire imaginació (i amb tots els canvis d’escena a l’acte primer). Això no va ser el pitjor, més lamentable va ser una direcció escènica de vergonya aliena, amb el cor palplantat com estaquirots i moments involuntàriament còmics, com Arturo amagant-se dels soldats a l’acte tercer.

L’única justificació possible per a produccions d’aquesta mena és per servir d’aparador de talents vocals fora mida, com Joan Sutherland i Luciano Pavarotti fa 40 anys. La collita 2017 va tenir la millor defensa amb Javier Camarena, excepcional Arturo. No es tracta només de l’espectacularitat del registre agut, sense les tensions subjacents que a vegades evidencia Juan Diego Flórez (nota al marge, vaig veure aquesta funció el mateix dia que el peruà actuava al Palau de la Música). A més, el timbre del tenor mexicà és més càlid, amb més dosis de mel i sucre. No, el que fascina del tot és que Camarena canta bonic, molt bonic, amb un art extraordinari de les gradacions, de les llums i les ombres, de les mitges veus més delicades, variant amb un gust deliciós les represes. I, per què negar-ho, els moments punta –“A te, o cara”, el duo de l’acte tercer amb Elvira, “Credeasi, misera”- van ser apoteòsics.

Pretty Yende va ser una Elvira d’impecables credencials de lírico-lleugera, amb una veu, tot i que un xic petita per a les immensitats del Met, ben col·locada i netíssima en agilitats i sobreaguts, així com amb un bon arsenal de pianíssims flotants. La caracterització per força va ser esquemàtica (massa infantiloide per al meu gust) i la dicció no sempre prou esmolada, però l’entesa amb Camarena va ser bona i, com ha de ser, l’escena de la bogeria va despertar l’entusiasme del públic. La resta del repartiment va estar molt per sota, fins i tot un cantant remarcable com Luca Pisaroni, elegant però de veu massa clara per a Giorgio.

Molt pitjor va estar Alexey Markov com a un Riccardo insofriblement engolat que a l’acte segon va patir seriosos problemes (flegmes? Una indisposició sobtada?). Tant ell com Pisaroni van passar el mal tràngol amb professionalitat, però l’exaltat “Suoni la tromba” va tenir l’efecte de la pólvora mullada. La direcció de Maurizio Benini va ser erràtica, per no dir caòtica, amb temps que oscil·laven sense motiu (quan li agafaven presses, es passava de voltes) i un fraseig pedestre. Sort de Camarena!

Epíleg

Nova York, per descomptat, és molt més que el Met i l’oferta cultural és inabastable. L’excursió hivernal va aportar altres alegries, com una sensacional Patètica de Txaikovski amb Semyon Bychkov i una Filharmònica de Nova York en plena celebració del seu 175 aniversari, i dues propostes al Carnegie Hall: Jordi Savall i Hespèrion XXI al Zankel Hall (la preciosa sala de cambra) amb un repertori per a conjunt de violes a l’Europa a cavall dels segles XVI i XVII, i Pablo Heras-Casado amb la seva Orquestra de St. Luke’s i el sòlid cor Musica Sacra en un efectiu Ein deutsches Requiem de Brahms precedit sense pausa per l’emotiva Musique funèbre de Lutoslawski. I qui diu Nova York, diu Broadway. Dues recomanacions: un sorprenent Jake Gyllenhaal en aquesta obra mestra absoluta de Sondheim que és Sunday in the Park with George (“Sunday” és d’aquelles peces que sempre em posen la pell de gallina), i Natasha, Pierre and the Great Comet of 1812, originalíssima adaptació de (part) de Guerra i pau per un compositor, Dave Malloy, de qui des de ja mateix m’apunto el nom.

Fotos: Marty Sohl / Metropolitan Opera