'La traviata' al Palau de les Arts, amb un vistós vestuari de Valentino. També amb Rebeka, Chacón-Cruz i Domingo

Valentino Garavani, més conegut com a Valentino, el famós dissenyador de moda, era el gran reclam de la producció de La traviata de Verdi que el Palau de les Arts de València va importar de l’Òpera de Roma. Més desapercebut va passar el detall que el muntatge suposava el debut com a directora d’escena lírica de la cineasta Sofia Coppola. Vist el resultat final, no és estrany que el modista italià cridés més l’atenció que la realitzadora de Lost in Translation.

Valentino es va responsabilitzar dels vestits de Violetta -la resta anava a càrrec d’altres creadors de la marca que va fundar-, i certament eren espectaculars, sobretot el de l’acte primer, amb la seva llarga cua, i el de la segona escena de l’acte segon, d’un roig intens. Va ser l’element més sumptuós d’una producció que també va comptar amb un decorat monumental, gentilesa de Nathan Crowley (director de producció habitual dels films de Christopher Nolan), qui, amb la gran escalinata de (aparent) marbre no va posar les coses fàcils a la soprano abillada amb de Valentino. Ja ho diuen que per lluir cal patir. Tanta opulència, tanmateix, va tenir un preu, tres entreactes, que no ajudaven a augmentar la temperatura dramàtica. Tampoc és que Sofia Coppola s’hi esmercés gaire, ja que la realitzadora no va evidenciar tenir cap idea concreta, nova o no, sobre la trama de l’òpera. Va ser un mer exercici de cal·ligrafia aplicada a una història vista mil cops, sense detalls reveladors ni convicció dramàtica. Una successió de postals i prou. Esclar que sempre hi haurà que amb això ja en tindrà prou.

Marina Rebeka té moltes qualitats per ser una bona Violetta: veu càlida, homogènia, prou àmplia per als grans esclats lítics, agilitats eficaces, fraseig curós, i una atractiva presència escènica (els Valentino li quedaven molt bé). Tot plegat, ai las, va estar llastat per una fredor notable que impedia que hom es commogués amb les seves peripècies, circumstància especialment greu en l’acte segon. En el tercer, va aportar una mica més d’implicació emocional, encara que fos caient en la temptació lacrimògena. Llàstima, perquè els recursos hi són, com també estan presents en Arturo Chacón-Cruz, Alfredo apassionat (de manual, gairebé), amb aquesta veu gris-mat que, tanmateix, té considerable presència. Però el fraseig, ai las de nou, va ser a pinyó fix, monocrom, sense variacions dinàmiques i avar de matisos (curiós, quan, gràcies a estar assajant a València, va poder substituir Josep Bros en el Werther del Liceu, el cant estava més cuidat).

Últim reducte estel·lar de les no gaire velles èpoques del Palau de les Arts, Plácido Domingo es manté impertorbable en el seu particular, i dilatat, cant del cigne baritonal, en aquest cas en un estat de forma raonable com a Germont. Ara bé, pretendre que la veu sona fresca és somiar truites. El gran duo amb Violetta va funcionar bé gràcies a la inalterada força de convicció de Domingo, així com “Di Provenza”, tot i un fiato més curt, però la cabaletta va mostrar els límits del miracle. L’equip de comprimaris va ser un dels més desequilibrats que recordo haver vist a València.

Un preludi de temps fúnebre feia pensar que la versió de Ramón Tebar aniria per aquest camí. Error. Combinat amb un bon acompanyament de les veus, el director valencià va tendir massa sovint al tremendisme i a la hipèrbole sonora, sobretot quan podia deixar anar l’orquestra sense por d’ofegar l’escenari (el brindis, sense anar més lluny, va ser d’una fúria inesperada), circumstància que a l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, amb el seu so descaradament brillant tot i que menys rutilant que abans, ja li agrada. Superlatiu un cop més el Cor de la Generalitat Valenciana.

Fotos: Miguel Lorenzo / Mikel Ponce