Peter Gelb ha anat substituint produccions
veteranes del repertori de la Metropolitan Opera de Nova York en un intent,
reeixit a mitges, de modernitzar la institució. Llàstima que, en aquest camí,
s’hagi fet enrere i hagi cancel·lat La
forza del destino que Calixto Bieito havia de dirigir la temporada vinent
per motius, al·lega, pressupostaris (aquí la crònica de l’estrena a Londres).
Amb qui sí que confia és en Mary Zimmerman, responsable d’alguns muntatges no
gaire celebrats al Met (Armida de
Rossini era terrible) i que ara dirigia una nova Rusalka de Dvorák, que jubilava l’antiquada producció d’Otto
Schenck reposada per últim cop el 2014.
Sense ser un prodigi d’inventiva, el muntatge
de Zimmerman es veu amb creixent interès a mesura que avança la representació
i, analitzat en el seu conjunt, té els seus punts forts a l’oferir un conte de
fades no gaire complaent que acaba fatal, un somni –el de Rusalka
d’experimentar l’amor amb un humà i fugir del món natural que l’encotilla- que
acaba en malson. En el decorat de Daniel Ostling, el bosc on viu Rusalka és un
seguit de teles pintades, com en un teatre, emmarcant un gran arbre, un espai
on evolucionen tot de nimfes amb vestits plens d’elements vegetals (Mara
Blumenfeld és la dissenyadora). La mateixa Rusalka és veu empresonada pel seu
vestit (preciós) que no la deixa caminar, fins que, malgrat les admonicions
d’un verdós Vodník, recorre a l’ajuda de Ježibaba, amb aspecte de científica
boja envoltada d’animals antropomòrfics. L’aparició del Príncep en situa en un
segle XVIII que ja no abandonarem. El primer acte acaba amb un detall gens
casual: tot i que Rusalka ja pot caminar, el Príncep se l’emporta en braços,
protegint-la amb el seu abric.
L’acurada il·luminació de T.J. Gerckens té el
seu zenit en un acte segon dominat pel roig, a mig camí entre la passió i la
sang, un recurs tan tòpic com efectiu, però també un roig amenaçador quan es
combina amb la figura imperiosa de la Princesa Estrangera i el seu gran
mirinyac. Aquest acte també és on les habilitats de Zimmerman com a directora
d’actors i creadora de situacions es mostra més limitada, rescabalant-nos en un
acte tercer no exempt d’emoció. El decorat inicial apareix ara tot desfet, l’espai
on està desterrada una Rusalka rebutjada per tothom, on quedarà tota sola quan,
després del petó fatal al Príncep, marxi amb el seu abric, una imatge final
plena de desencant tot i la dolçor de la música de Dvorák.
El Met va reunir un equip vocal potent
encapçalat per Kristine Opolais, protagonista fa uns anys a Munic d’una de les
produccions, de Martin Kušej, més pertorbadores que conec (disponible en DVD).
La seva nimfa va estar caracteritzada per una entrega total i un cant expansiu
i ben modulat, però la veu revela desigualtats, una emissió no sempre
homogènia, amb un centre i greu sovint descolorits, mentre que el terç superior
s’allibera sense problemes. Com el muntatge, la soprano letona –nova estrella
del Met, a qui Gelb confiarà el curs vinent una nova Tosca sota la batuta del seu espòs, Andris Nelsons- va anar a més,
des d’un “Cant a la lluna” amb l’instrument encara fred fins a un magnífic acte
tercer. Aquí va trobar una òptima rèplica en Brandon Jovanovich, Príncep
d’accents expansius, una encarnació apassionada que no va tenir por de la
tessitura sovint àrdua del personatge.
Eric Owens va ser un Vodník rude i implacable,
no sempre prou dúctil, però amb recursos vocals imponents, com els exhibits per
Jamie Barton com a una sucosa Ježibaba, un veritable tro tant per dalt com per
baix. Katarina Dalayman va ser una sorprenent Princesa Estrangera, ara que
sembla que adopta més papers de mezzosoprano, amb l’histrionisme vocal
necessari per a aquesta virago. Les nimfes de Hyesang Park, Megan Marino i
Cassandra Zoé Velasco mereixen una menció lloable. La direcció musical de sir
Mark Elder va tenir de tot: una cura extrema per les textures sumptuoses de
Dvorák i una bona orella per als elements de filiació wagneriana al servei
d’una versió, en conjunt, amorosida, també massa lenta en ocasions, de manera
que els passatges deliciosos s’alternaven amb petites caigudes de tensió, sense
cap gran estropell.
Fotos: Ken Howard / Metropolitan Oper
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.