L'ABAO continua el Tutto Verdi amb un notable 'Stiffelio' protagonitzat per Roberto Aronica i Angela Meade

Entre les obres de Verdi representades amb poca freqüència, Stiffelio ocupa una posició singular, una òpera de culte en alguns cercles potser més atrets per l’originalitat de l’argument que per les qualitats d’una partitura, sí, atractiva, tot i que sense l’esclat genial o la consistència d’alguns títols anteriors o immediatament posteriors. En les darreres dècades, Stiffelio ha estat també un bon vehicle per a tenors (Carreras, Domingo, Cura) que volien assaborir un paper amb més solidesa dramàtica que el típic heroi romàntic. Ara ha estat el torn de l’ABAO d’incloure la peça en el seu ambiciós Tutto Verdi que ja albira la recta final (amb alguna proposta en aparença escapçada, com les primeres versions de Macbeth, Simon Boccanegra o La forza del destino).

Estrenada a Trieste el 16 de novembre de 1850, quatre mesos abans de Rigoletto, l’òpera compta amb un llibret del fidel Francesco Maria Piave que adapta una novel·la i un drama francesos per narrar el drama d’un pastor protestant, Stiffelio, a qui la muller, Lina, li és infidel. La ira inicial del protagonista al descobrir-ho deixa pas a una pragmàtica petició de divorci abans que, un cop el pare de la noia s’hagi encarregat, espasa en mà, del seductor, el sacerdot llegeixi enmig de l’ofici el fragment evangèlic en què Jesús perdona l’adúltera. Tot el cor repeteix emfàticament “Perdonata” en una escena d’una frapant concisió musical. Amb capellans protestants i dones adúlteres perdonades, sembla un miracle que l’obra es pogués estrenar en la Itàlia catòlica, apostòlica i romana de mitjans segle XIX, però la censura ja es va ocupar de fer la guitza a la trajectòria, per altra banda no gaire exitosa, de l’òpera. Verdi la refaria set anys després com a Aroldo, títol encara més oblidat que Stiffelio. Passatges destacats de la partitura són la pregària de Lina, corsecada pel remordiment, al començament de l’acte segon (en un cementiri que tindrà més tard el seu eco en “l’orrido campo” del Ballo in maschera, una altra òpera amb adúltera incorporada), i l’ària de Stankar, el pare, que obre l’acte tercer, un nou bombó per a tot bon baríton verdià.

El Palacio Euskalduna va acollir una més que notable versió musical, liderada des del fossat per un Francesco Ivan Ciampa que va imprimir una ajustada tensió dramàtica que es va difuminar una mica al final (no va ajudar gens la pausa entre els dos curts actes conclusius). Sense ser un model de refinament i precisió, la Simfònica de Bilbao va complir amb discreció, igual que el Cor d’Òpera de Bilbao. Roberto Aronica va oferir una de les millors actuacions que li recordo, un Stiffelio eloqüent, ben matisat, servit per una veu ferma que no va tenir problema en imposar-se tot i que les ocasions de lluïment són limitades. Els màxims honors vocals recauen, però, en la Lina d’Angela Meade, d’una suficiència absoluta en tota la tessitura, sumptuosa de timbre i, ja que no de personalitat abassegadora, sí amb un fraseig escrupolós, a més d’una tècnica impecable que li permet atacar uns aguts en pianíssim amb una netedat astoradora. La soprano nord-americana, de cos voluminós, presenta certes limitacions de mobilitat preocupants que, no obstant, no justifiquen que el vestit blanc de la darrera escena fos pensat pel seu pitjor enemic. Roman Burdenko completava aquest remarcable trio de protagonistes amb un Stankar de bona pasta que va donar el millor de sí mateix en la gran escena de l’acte tercer. Francesco Marsiglia va ser un Raffaele de timbre nasal (el paper de l’amant és ben desagraït), mentre que Simon Lim va ser un sonor Jorg. 

Les produccions verdianes que he vist a Bilbao no s’han destacat gaire per la seva força escènica i Stiffelio no ha estat l’excepció. El muntatge estava coproduït entre el Regio de Parma, on es va estrenar el 2012, i Montecarlo. El gris decorat de Francesco Calcagnini era d’un marcat ensopiment visual, mentre que el vestuari del mateix dissenyador evocava més aviat els amish. La direcció escènica de Guy Montavon va ser de mínims, arribant a cotes ridícules amb els maldestres moviments del cor o, sobretot, un duel entre Stankar i Raffaele que causava profunda vergonya aliena. Sort que la música va estar ben defensada.

Fotos: E. Moreno Esquibel