Tempestuosa rebuda a la Rusalka dirigida per Stefan Herheim al Gran Teatre del Liceu

Les previsions s’han acomplert i Rusalka ha esdevingut el que serà, sens dubte, un dels punts àlgids de la temporada del Liceu. Tampoc ha estat gaire sorprenent la rebuda tempestuosa (una forta barreja de protestes i aplaudiments) a Stefan Herheim a l’hora de les salutacions finals. La seva proposta és d’una radicalitat conceptual no apta per a tots els gustos encara que vingui acompanyada d’una vistosa maquinària teatral. El director noruec no ens explica la trama literal de l’òpera més famosa de Dvorák, però està gaire lluny del missatge profund de l’obra? Crec que no.

Camilla Nylund anuncia la seva òpera

 

Aquest conte líric en tres actes planteja la conciliació impossible de dos móns dissemblants. La puresa insubornable de l’ondina, tot i el sacrifici extrem que realitza, no pot vèncer la mesquinesa dels humans i si al final el seu bes fatal allibera el príncep del seu turment, ella roman per sempre més en els llimbs de la no existència, ni humana ni ondina (tot i que la música radiant de Dvorák exclouria un pessimisme exagerat). Com ja va fer en l’encara més polèmic Die Entführung aus dem Serail a Salzburg, Herheim fa la dissecció a les relacions home-dona i arriba a la conclusió que no hi ha res a fer, també són dos móns irreconciliables.

Tot comença per un trauma infantil

 

El seu focus se centra en Vodnik, l’esperit de les aigües convertit aquí en un marit traumatitzat des de la infantesa per les dones. Amant de l’acumulació de detalls, la superposició de línies significants, la multiplicació de personatges i els salts temporals, Herheim ressegueix els diferents estadis d’unes relacions sempre insatisfactòries, ja sigui amb la dona com a puta, com a núvia virginal, com a esposa frígida o com a amant ardent. Rusalka, la Princesa Estrangera i Jezibaba serien així tres cares de la mateixa moneda mentre que el Príncep és la versió jove de Vodnik. Per acabar-ho de complicar, realitat i malson s’entrecreuen sense parar, i Herheim no se sap estar d’afegir elements autoreferencials (el cartell de la representació o el joc de teatre dins el teatre de l’acte segon). L’única sortida que trobarà Vodnik és la violència i el crim contra la dona, tot i que la imatge final, com la repetició de les mateixes rutines que serveixen de pròleg a l’obra, ens fa pensar que estem en un bucle sense sortida.

Groissböck, Magee, Nylund, Vogt: qui és qui?

 

Tot plegat ho vesteix Herheim amb un virtuosisme teatral impressionant que posa a prova els recursos tècnics del teatre (només vaig detectar un error, hi ha una antena parabòlica que no s’oculta quan passem als anys 70), amb la fantàstica escenografia de Heike Scheele, un racó d’urbs freda i desplaent (el muntatge es va estrenar a Brussel·les), i el llampant vestuari de Gesine Völlm. Un muntatge impactant, excessiu com sempre amb Herheim (impossible copsar tots els detalls en un únic visionat) que, tanmateix, es cobra un preu molt alt: la manipulació grollera de la partitura. Així, l’inici de l’acte segon entre el Marmitó i el Guardabosc esdevé una escena de conjunt, i entre els talls infligits, n’hi ha de sensibles com l’última rèplica del moribund príncep. Fins a quin punt són legítimes aquestes tergiversacions per casar una obra amb una lectura escènica? A banda que els sobretítols també estan degudament adaptats. El Liceu es cura en salut i, a diferència de La Monnaie fa quatre anys, anuncia Rusalka com a “versió d’Stefan Herheim”. Cada espectador haurà de posar els pros i contres en una balança i decidir si vol pagar aquest preu.

El kitsch també forma part del joc

A nivell musical, les coses van anar molt bé gràcies a la versió de sir Andrew Davis. Galvanitzant una orquestra que es va superar (malgrat puntuals defallences de les trompes), el director britànic va trobar la justa alquímia sonora en la frondosa instrumentació dvorakiana, amb un alè líric embolcallador que, sense renegar de l’obvi influx wagnerià, va combinar transparència i energia. Directors d’aquesta talla són tan poc freqüents al fossat liceista que la seva visita sempre suposa un xoc de primer ordre.

Rusalka, o un nou cas de violència masclista

 

Davis, a més, sempre va respirar amb els cantants, en especial amb la protagonista, una Camilla Nylund que va anar creixent a mesura que avançava la funció. El timbre és més aviat anònim, però l’instrument té l’amplitud suficient, en especial en un agut que s’allibera sense problema, i la soprano finlandesa es va entregar a fons en el personatge fins a un acte tercer colpidor de veritat emocional. Un magnífic debut que va estar ben envoltat pel Vodnik ressonant d’un Günther Groissböck que va tenir molta més feina que en un muntatge tradicional (si bé semblava massa jove per a la concepció de Herheim) i el Príncep de tendres accents d’un irreconeixible Klaus Florian Vogt (superat una mica per l’aguda tessitura del duet conclusiu). Decebedores en canvi la Princesa estrangera d’Emily Magee (escassa projecció, veu sense esclat) i la Jezibaba d’Ildikó Komlósi, compensant amb histrionisme uns registres totalment desballestats. De les tres nimfes, dues ja eren presents a Brussel·les, Young Hee Kim i Nona Javakhidze, però la veu més interessant va ser la de Vanessa Goikoetxea, mentre que entre els comprimaris hi ha haver una mica de tot (de bo i de dolent). Comptat i debatut, un espectacle apassionant que no pot deixar indiferent.

Fotos: A.Bofill