Kaufmann i Barenboim brillen en el Lohengrin d'inauguració de la temporada del Teatro alla Scala

Verdi o Wagner? La pregunta, amb perdó, és estúpida. Verdi i Wagner, per descomptat. Això no vol dir que no hi hagi sensibilitats més delicades. A Itàlia hi ha hagut polèmica pel fet que el Teatro alla Scala de Milà obri la temporada que celebrarà els dos bicentenaris més potents del 2013 amb Lohengrin. Com pot el primer teatre del país fer aquest lleig a una de les glòries pàtries? Una ullada al programa ja permet comprovar que el coliseu dedica quasi en exclusiva el curs als dos compositors i, a més, es pot al·legar que la relació de Verdi amb la Scala no va ser pas fàcil –no hi va estrenar cap títol entre la Giovanna d’Arco del 1845 i la segona versió de La forza del destino del 1869. Sense anar tan lluny, cal recordar que el director musical de la casa, Daniel Barenboim, és més celebrat com a intèrpret de Wagner que de Verdi. Sigui com sigui, i admetent la importància dels símbols, a vegades en depenem en excés. Al capdavall, aquest Lohengrin va rebre una interpretació globalment esplèndida.

Una parella impossible: Jonas Kaufmann i Annette Dasch

El tòpic diu que, amb l’edat, els directors d’orquestra adopten temps més lents. Encara que hi ha excepcions, Barenboim no en seria una. En aquesta funció fins i tot hi va haver alguns passatges a l’acte tercer que vorejaven l’estatisme, sense que això vulgui dir que el músic argentino-israelià hagi perdut la capacitat d’injectar sobredosis d’excitació i adrenalina (el final de l’acte primer). Encara que els extrems siguin més accentuats, Barenboim segueix controlant de forma magistral el flux d’un discurs que no decau mai. La seva preferència per sonoritats compactes i denses potser no són les que associem més amb una obra com Lohengrin, el seu Wagner és més robust que lluminós, amb la qual cosa la primera escena de l’acte segon va ser altament inquietant. Això no és contradictori amb la calidesa extrema de la corda quan tocava evocar la màgia del Graal. El bon nivell del cor i l’orquestra de La Scala no van impedir diverses descoordinacions, en especial a l’acte segon, però un Wagner per Barenboim sempre paga la pena.

Ann Petersen entre dos cignes

Ja feia massa temps que no escoltava en directe Jonas Kaufmann –no vaig anar al concert de Peralada, i el curs passat va cancel·lar Die Walküre al Met i Les troyens al Covent Garden-, o sigui que tenia ganes amplificades de retrobar un tenor a qui vaig descobrir el 2001 (Mignon a Toulouse) i pel qual, des de llavors, diria que no he escoltat mai cap interpretació decebedora. Aquesta no ho va ser, ni molt menys, i, si em perdoneu la grolleria, collons, quin Lohengrin! D’acord, en un teatre com la Scala i amb un director com Barenboim, que no sol tenir gaire miraments amb el volum, es nota més que la veu no és cabalosa. Fora d’això, és impossible no rendir-se cap a aquest timbre fosc i embolcallador, capaç d’oferir un ventall astorador de matisos, des del pianíssim més subtil a l’agut més hectòric. Viril i poètic, sensible i decidit, intens i delicat, va ser un Lohengrin impressionant que, a sobre, va donar el millor de si a l’acte tercer, amb instants de llàgrima immediata com un “In fernem Land” a flor de llavi: el pianíssim aguantat una eternitat i amb diminuendo afegit a “Taube” va ser un pur prodigi.

Kaufmann no vol que Dasch li faci preguntes

La Scala ha patit de valent amb Elsa per la baixa d’Anja Harteros (gran cantant aficionada a les cancel·lacions) i la seva cover el dia de l’estrena, substuïdes amb urgència per Annete Dasch. En aquesta tercera representació, Ann Petersen va estar correcta, amb una veu un pèl mat, que corre bé i amb bona implicació dramàtica; només li va faltar una personalitat vocal més afermada. Tot el contrari d’Evelyn Herlitzius, veu no apta per a tots els gustos (el meu, sí), que va ser una Ortrud verinosa, ferotge i felina, amb un agut penetrant i unes invectives tan esfereïdores a l’acte tercer com al segon. I amb quin delit quasi indecent acariciava al final l’espasa! Tómas Tómasson van ser un Telramund baladrer sense excessos blasmables, mentre que Zeljko Lucic va ser un Herald sorprenent, per l’edat (normalment es dóna el paper a cantants més joves) i pel seu currículum verdià, a qui la col·locació sovint al fons de l’escenari no ajudava. René Pape va ser un luxe de Heinrich, amb dosis inexhauribles de legato i so càlid (només a l’acte tercer algun agut sonava fatigat).

Evelyn Herlitzius li posa les coses difícils a Ann Petersen

La primera impressió que vaig tenir del muntatge de Claus Guth no va ser gaire positiva, de desconcert més aviat, però val a dir que, en els dies passats des de la funció, ha estat una proposta que ha generat moltes reflexions. Això és bo, ja que pensar mai fa mal, i dolent, perquè vol dir que sobre l’escenari les intencions de Guth no estan exposades amb total claredat. És, segurament, un cas més d’insuficiències en la realització pràctica que en el concepte de base, apassionant. Guth ens presenta una Elsa traumatitzada per la pèrdua del seu germà i alienada del món burgès que l’encotilla, marcat per aquest gran atri dissenyat per l’escenògraf (Christian Schmidt, responsable també del vestuari vuitcentista). En el seu deliri, la noia es refugia en el seu piano (omnipresent), en la natura (arbres i un petit prat) i en la memòria recurrent del seu germà (que apareix sovint, ja com a infant, o com adolescent amb una ala de cigne).

Dasch i Kaufmann només es van veure la nit de l'estrena

Lohengrin neix del propi deliri d’Elsa, amb els espasmes de part de la noia i la posició fetal del cavaller. És, però, un heroi malgrat ell mateix (com es renta les mans amb desfici després de matar Telramund), descalç, totalment fora de lloc en la societat burgesa de l’acte segon, i que només es troba bé a l’acte tercer, quan per fi es pot treure les sabates i posar els peus a l’aigua d’un petit bassal. La pregunta d’Elsa trenca l’encanteri, i Lohengrin torna als moviments convulsos de la seva aparició per morir mentre reapareix Gottfried. En una volta més de rosca, Guth identifica Lohengrin amb el cigne (de tant en tant deixa anar plomes) i Gottfried, amb la qual cosa, quan Elsa adreça el seu “Mein Gatte!” al germà abans de morir ofegada, la idea d’incest projecta una ombra inquietant.

Elsa es refugia de la cotilla burgesa que l'envolta

Al costat d’aquests traumes psicològics, Guth planteja de forma més difusa una reflexió sociopolítica. Fins a cert punt, aquest Lohengrin milanès pot ser vist com una pròleg del sensacional Parsifal liceista, encara que argumentalment aquesta obra se situï abans. Si a Parsifal mostra les ferides d’una societat que surt d’una guerra i la recerca d’un nou líder, a Lohengrin, situat per Guth a mitjans segle XIX, en plena unificació alemanya (o absorció per Prússia, segons com es miri), veiem un món burgès estricte (Ortrud i Telramund en són els garants, amb la primera exercint de governanta inflexible, sempre de negre, i portant més els pantalons que el seu marit) que es vesteix de frac per a la festa de l’acte segon abans de posar-se l’uniforme militar per anar a la guerra al tercer. El problema de Guth és que no sempre lliga bé els ingredients del plat, però, com deia, és una proposta que fa pensar, i molt. A més, Lohengrin és l’única obra de Wagner que acaba fatal per als seus protagonistes i Guth ho respecta. Comptat i debatut, una bona inauguració per a La Scala.  


Fotos: Monika Rittershaus / Rudy Amisano