Un ‘Trovatore’ amb bones veus a València

No ens enganyem, més enllà de les improbabilitats del llibret –menys absurd del que massa gent creu o, com a mínim, no pas més que altres títols del repertori-, per programar una obra mestra com Il trovatore, per molta dramatúrgia esmolada i il·luminada que puguis tenir,  o es compta amb quatre cantants que arrosseguin o millor quedar-se a casa. Si, a més, la posada en escena creu en aquesta obra de Verdi, encara millor. Per obrir el cinquè Festival del Mediterrani que tanca les activitats del curs, el Palau de les Arts de València va reunir un repartiment prou remarcable com per fer que no lamentés haver deixat el sofà.

Maria Agresta espera frisosa el seu trobador / Tato Baeza

Maria Agresta té prou atots per ser una gran Leonora: veu important, homogènia, de centre sòlid i agut segur (el greu és més feble), pianíssims eteris tot i que una mica destimbrats, agilitats suficients i fraseig elegant. La soprano italiana va sortir més que airosa de les seves dues grans àries amb les respectives cabaletes i amb el temps de ben segur la seva interpretació esdevindrà més esmolada i personal. Manrico va ser defensat pels recursos, impressionants en tots els sentits, de Jorge de León, amb un instrument sa, sucós, potent, coronat per un terç superior espectacular i una expressivitat generosa. De León canta amb força gust però amb una veu amb aquestes qualitats i impacte és una llàstima que la dinàmica preferida del tenor canari sigui el forte, seguida a distància del mezzoforte. La resta queda per explorar, la qual cosa treu força poesia a un personatge que no és només pura testosterona vocal: li diuen trobador per alguna cosa.

Ekaterina Sementxuk canta als refugiats / Tato Baeza

Juan Jesús Rodríguez va ser un Luna convocat a última hora per substituir el previst Sebastian Catana, i protagonista involuntari d’una anècdota curiosa. La premsa ja estava avisada del canvi, però el programa de mà no en deia ni ase ni bèstia, i tampoc es va fer cap anunci previ. Va ser just abans de començar la segona part –només hi va haver un entreacte- quan per megafonia es va advertir que el paper de Luna “estava sent interpretat” per Rodríguez. Descomptant els nervis, el seu va ser un Luna estentori en ocasions, però amb autoritat més que suficient. Per ser una mezzosoprano eslava, Ekaterina Sementxuk no va desplegar la rotunditat al greu d’altres congèneres; al menys tampoc va caure en les vulgars exageracions del registre de pit de moltes Azucenes. Va ser una gitana truculenta que va posar la pell de gallina quan tocava: a l’explicar com va cremar el seu fill i quan consuma la venjança, quan tot vestigi maternal desapareix per deixar aflorar amb plena força el lligam filial amb la desapareguda progenitora. Tot i cantar poc, Ferrando és el responsable que la funció arrenqui en el bon camí, i Liang Li ho va fer amb una veu rotunda. En els papers menors, Ilona Mataradze (Ines), Mario Cerdá (Ruiz), Leonard Bernad (gitano) i Jesús Álvarez (missatger) van palesar que al Centre de Perfeccionament Plácido Domingo hi ha veus a seguir.

Jorge de León es llença sense por a la pira / Tato Baeza

 

Poques òperes haurà dirigit a València Zubin Mehta tan bé com aquest capolavoro verdià. Amb una orquestra, la de la Comunitat Valenciana, en molt bona forma i un cor, el de la Generalitat Valenciana, pletòric, el músic indi va donar el tremp just a un discurs que sempre mirava endavant sense perdre mai de vista el que passava a l’escenari. En aquests temps d’estretors econòmiques, el Palau va encarregar a Gerardo Vera, com a director i escenògraf, que els dos títols escenificats del festival compartissin marc escènic. Quan vegi la Medea de Cherubini sabré si l’invent funciona o no, de moment al Trovatore les estructures i plafons mòbils i grisos ajudaven a donar agilitat als canvis i no alentir la funció i poca cosa més, mentre que les projeccions d’Álvaro Luna no anaven gaire més enllà de cels tempestuosos, boscos cremats i molt roig de foguera. Això sí, vam veure per fi la cara de la mare d’Azucena. Amb tot plegat, semblava que Vera volia subratllar el rerefons de guerra civil de la trama. Només semblava, perquè més enllà d’alguns detalls (el cor de gitanos convertit en un cor de refugiats, Luna matant a tret de pistola el seu germà davant de tothom), la seva direcció es va limitar a deixar que els protagonistes cantessin les seves àries ben a prop del públic. O sigui que de dramatúrgia esmolada i il·luminada, res de res. Per sort, hi havia bones veus.