Arcadi Volodos, estrella del concert d'inauguració de temporada de l'OBC

El reguitzell d’inauguracions de temporada dels últims dies (perdoneu, em vaig perdre la d’Ibercamera) va culminar amb el primer concert del curs regular de l’OBC. La catifa vermella que hi havia a l’entrada de la Sala Pau Casals de l’Auditori potser hagués estat millor posar-la a l’escenari, per rebre com es mereix Arcadi Volodos. El pianista rus no va decebre, com era d’esperar, la qual cosa no vol dir que el seu art no segueixi generant una admirada estupefacció.

 

 

Volodos abordava el Concert per a piano núm.2 de Brahms, partitura àmplia i polièdrica, i ho va fer amb una tècnica espectacular al servei d’una aprofundida lectura musical. La seva va ser una versió d’un romanticisme sense subterfugis, amb un control impressionant del color, del tempo i de les gradacions infinitesimals. Un cop més, Volodos va desplegar una gamma dinàmica sense límits aparents, des de la potència titànica capaç de competir amb una orquestra que mai és mer acompanyament, fins al murmuri més incorpori i delicat, per exemple, en un Andante convertit en un instant d’inefable serenitat. El solista també va integrar tots els elements –dramàtics, poètics, juganers (el deliciós final)- en una interpretació sobirana que es va veure perllongada per dues propines divergents: si a l’enigmàtic Minuet D600 i Trio D610 de Schubert un cop més el control dinàmic deixava la boca oberta, en la impetuosa Malagueña de Lecuona arranjada per ell mateix el desplegament de focs d’artifici pianístics va ser espectacular.

 

Un concert d’obertura de temporada no és la prova definitiva, però sí que pot donar pistes de com poden anar les coses durant la resta del curs. La serietat i rigor del treball de Pablo González és d’esperar que acabin de donar els seus fruits en els propers mesos. En la sessió que comentem, l’acompanyament del concert de Brahms que va oferir el director asturià va ser una mica difús, sense la ductilitat que oferia el solista (el repte, certament, era difícil), si bé també hi havia un problema genèric de sonoritat de l’orquestra, de manca de presència de la corda greu, com es posava de manifest en les toves rèpliques al piano en el segon moviment. Al costat d’això, cal esmentar la bona tasca dels solistes, com José Mor al violoncel o, més endavant a Xostakóvitx, Dolors Giralt a l’oboè.

Més afermada va ser la resposta global (més assajos?) en una segona part purament orquestral. En una temporada on la prudència, o la manca de risc, sembla ser la nota dominant, l’OBC només interpretarà dues obres de compositors vius, i les dues del mateix autor, Blai Soler (1977), jove músic català resident a Londres. Òbviament, la queixa no és que li toquin dues obres, sinó que no hi hagi més presència de la música actual, d’aquí o de fora. Plain-Chant neix d’un encàrrec de la Filharmònica de Londres en el qual Soler desplega un ampli ventall d’efectes orquestrals ben conduïts amb fugaços tocs orientalistes. Un bon avançament per a l’obra que d’aquí uns mesos li estrenarà l’OBC.

 

La llarga i heteròclita sessió (es feia difícil establir un lligam entre les tres peces programades) culminava amb l’efervescent targeta de presentació de Xostakóvitx. Escrita als 19 anys, la Simfonia núm.1 és una partitura ben atraient, més enllà que avanci alguns dels trets definidors de l’estil del compositor soviètic, com la desolació tràgica o l’humor mordaç. És, en tot cas, una obra que escau bé a l’estil directe i nítid de González, que en va oferir una versió incisiva i contrastada, amb una bona prestació de l’orquestra. Confiem que les ventades de crisi que ens ataquen no afectin la progressió de l’OBC com és de suposar que ho ha fet en uns programes de mà, diguem-ne més senzills.