Lliçó belcantista de Mariella Devia i Gregory Kunde amb Il pirata de Bellini al Liceu

Les expectatives exagerades solen ser males conselleres. El cronista anava a la segona sessió d’Il pirata de Bellini al Liceu amb els ecos retrunyents del que semblava havia estat un concert històric. A la sortida la sensació era l’haver assistit a un molt bon concert gràcies als dos protagonistes, certament esplèndids, però costava compartir l’entusiasme desbordat expressat per alguns. Com que no puc comparar els dos concerts, em limitaré a exposar la meva impressió del que vaig escoltar, tot començant per Mariella Devia.

Gregory Kunde i Mariella Devia impartint la lliçó

La soprano italiana és sens dubte un prodigi de longevitat vocal, i tot i que el timbre mostra l’inevitable i lògic pas dels anys (no és una veu jove i no sona com a tal), una domini tècnic plusquamperfet li permet modular l’instrument a voluntat en un desplegament impressionant de recursos. Devia es va mostrar fidel a ella mateixa (o a la imatge que jo en tenia des que fa 19 anys vaig anar i tornar en autobús a Madrid per escoltar la seva Lucia), al seu fraseig senyorívol, a la seva concepció diguem-ne instrumental del bel canto, on l’expressió neix de la perfecta conducció de la línia vocal. És una cantant freda? Jo no diria tant, però sí que sol cantar a un pam del personatge, però les compensacions són tantes -la nitidesa dels atacs, la rodonesa incòlume dels sobreaguts, la dolçor dels accents - que la balança és del tot positiva. Ara bé, no és una veu gran ni una veu dramàtica, i Imogene requeriria en principi un altre tremp. La cabaletta conclusiva va ser sensacional, sense tanmateix crear la catarsi emocional esperada.

Devia o el cant senyorívol

La lliçó belcantista va ser compartida per Gregory Kunde, qui ja va deixar més d’un bocabadat quan va substituir d’urgència Josep Bros en l’estrena de l’última Anna Bolena liceista. Vet aquí un altre veterà amb un color tampoc jovenívol –algun ocasional so rauc feia sospitar una mica de refredat en el tenor nord-americà- i una tècnica aguerrida per fer front a la tessitura mortífera de Gualtiero, amb greus baritonals, agilitats vàries i aguts estratosfèrics que Kunde va servir amb un ímpetu entusiasmant. Tot i el desnivell volumètric de les veus, Devia i Kunde van brodar les seves escenes conjuntes, la major calidesa expressiva del tenor complementant bé el control impecable de la soprano.

Bons cantants per a un director massa discret

Vladimir Stoyanov va ser un Ernesto tan aplicat com mat, Elena Copons (Adele) i Vicenç Esteve Madrid (Itulbo) van fer molt bé el poc que havien de fer, i Fernando Radó (Goffredo) va lluir una veu de baix de notable potencial. L’aportació menys atractiva del concert va ser la d’Antonino Fogliani, responsable d’una lectura a ras de terra d’una partitura que pot donar molt més de si, amb un cor no sempre unànime i una orquestra de so gris i desmanegat on només algun solista (com la flauta de Qiao Zhang) va aportar una mica de color. Molta feina tindrà Josep Pons en el Brahms d’aquesta setmana, llàstima que no ho podrem comprovar perquè el Liceu prefereix contraprogramar-se a si mateix amb Iolanta. 

Fotos: A.Bofill