Ambrogio Maestri somia Falstaff al Festival de Salzburg sota la batuta de Zubin Mehta

Un advertiment previ per a operòmans amb ganes d’emocions fortes: veure dues representacions en un dia, sobretot si entre el final d’una i el començament de l’altre hi ha menys d’una hora, pot tenir efectes desconeguts sobre la salut. Com que els consells estan per ser ignorats, aquest cronista va fer una sessió doble al Festival de Salzburg (la lògica darrere aquesta decisió és: ja que hi ets, aprofita el temps), amb dos títols als antípodes. Després de Gawain de Birtwistle, va ser el torn de l’estrena de la nova producció de Falstaff, una de les propostes que conformen el doble homenatge a Verdi i a Wagner que Salzburg ha programat.

Una estrena a Salzburg és tot un espectacle, amb una desfilada de models, automobilístics i tèxtils, d’upa; una fira de les vanitats amb tot el glamur (real o suposat) dels afortunats que poden pagar 370 o 400 euros (segons el títol) per l’entrada més cara, mentre a l’altra banda de la Hofstallgasse els turistes i els curiosos s’ho passen d’allò més bé fent fotos o intentant identificar famosos que a casa nostra no ens diuen res. El muntatge de l’última òpera de Verdi que signa Damiano Michieletto era en el fons –i com ja va ser La bohème de Puccini que el mateix director italià va oferir l’any passat al festival- la proposta perfecta per a aquesta mena de públic: un espectacle vistós, ben acabat, brillant fins i tot, amb un vernís de falsa modernitat (el canvi d’època de l’acció) que no amaga el fet que Michieletto no vol trencar cap plat. Òpera de consum al màxim nivell. Per què no? N’hi ha d’haver de tot, en els escenaris, sempre i quan sigui de qualitat, encara que personalment es poden preferir propostes que estimulin una mica més les neurones i busquin menys la identificació fàcil amb l’espectador.

Michieletto té una bona idea, una molt bona idea de fet, que esprem al màxim com si fos una taronja: situa l’acció als nostres dies a la Casa di Riposo per Musicisti o Casa Verdi, l’asil per a músics ancians sense recursos que el compositor italià va crear i on reposen les seves restes al costat de les de l’estimada Giuseppina Strepponi. Sengles vídeos amb imatges des del carrer ens situen abans de cada part davant l’edifici, i l’acció comença a l’interior de l’asil, mentre un pianista toca reminiscències d’òperes de, qui si no, Verdi. Tots els vellets es retiren a fer un àpat tot deixant una figura de panxa prominent adormida en un sofà. A partir del primer acord de l’orquestra, tota la trama esdevindrà el somni d’aquest cantant que, en el passat, havia interpretat el paper de Falstaff (en guarda el vestit), mentre els personatges de l’òpera apareixen tots de cop (vestits de l’època de l’estrena, amb dissenys de Carla Teti) per encetar una acció frenètica que Michieletto controla amb habilitat.

Somni i realitat s’entrellacen amb gran fluïdesa en el decorat únic imaginat per Paolo Fantin (no hi falta el famós retrat de Verdi amb barret de copa alta i bufanda blanca) i il·luminant amb gran varietat de recursos per Alessandro Carletti. Al costat de la lubricitat irrefrenable de Falstaff, predomina una mirada tendra sobre la vellesa que té el seu punt àlgid en la parella d’ancians que doblen el festeig de Nannetta i Fenton. Com era d’esperar, en el postludi orquestral que tanca la fuga conclusiva, tots els personatges marxen per on havien vingut deixant Falstaff envoltat dels seus companys de tercera edat, mirant cap a un públic que, en bona part, no estava gaire lluny en anys.

A la vistositat de la producció va correspondre una Filharmònica de Viena en mode ultraglamurós. La diferència respecte al concert de Die Jahreszeiten va ser radical, i no s’explica només per les diferències estilístiques: mentre Harnoncourt buscava un so més sec i una articulació més marcada, Zubin Mehta va exhibir tot el vellut daurat d’una orquestra que amb ben pocs directors (Muti en seria un altre) revela la seva natura més profunda. Vell amic dels filharmònics, Mehta va combinar la seva proverbial tendència a l’espectacularitat amb un ferm pols teatral.

El repartiment girava al voltant d’un astre central, el Falstaff d’Ambrogio Maestri, una encarnació memorable, plena de detalls, que el baríton italià ha passejat per incomptables muntatges (Liceu inclòs). Ni l’orquestra més desfermada podia amb el seu tro de veu, però el Ford emfàtic de Massimo Cavalletti va ser un més que digne oponent. De fet, es pot dir que l’apartat masculí va estar un graó per sobre del femení, sobretot si hi sumen el Fenton de Javier Camarena. El tenor mexicà va treure tot el profit i més d’un paper reduït, amb aquesta veu de mel que ja va seduir Barcelona a L’elisir d’amore. Les comares de Windsor van ser un grup compacte sota el lideratge d’una decidida Fiorenza Cedolins com a Alice, tot i que la veu ja no sona fresca. Eleonora Buratto va ser una Nannetta de dolçor genèrica, Elisabeth Kulman una Mrs Quickly més jove que d’habitud, amb totes les notes sense necessitat de forçar el greu per crear un impacte fàcil, mentre que una discreta Stephanie Houtzeel no va aconseguir el miracle de donar el relleu que la partitura no acaba de donar a Meg Page. Al final, el cronista va sortir del programa doble sense efectes detectables, fora del gaudi.

Fotos: Silvia Lelli