Viabilitats i titularitats: comentaris sobre els darrers esdeveniments al Liceu i l'OBC

Dies de notícies rellevants a dues de les grans institucions musicals del país. Per una banda, el flamant director general del Gran Teatre del Liceu, Roger Guasch, va presentar el seu pla estratègic que pretén treure el coliseu del destret on es troba. Per l’altra, l’OBC anunciava oficialment el fitxatge de Kazushi Ono com a director titular a partir del 2015. Comentem-ho.

El pla liceista de viabilitat parteix d’una evidència -calen més ingressos- i d’una constatació –les administracions públiques no donaran més diners, tot i que seria convenient que es comprometessin a no donar-ne menys. A més, l’enorme deute bancari reconegut, ¿es podrà eixugar sense que els responsables polítics, uns dels causants de la sotsobra del Liceu amb les seves retallades dràstiques, no tornin a obrir la cartera? Ultra això, una activitat decreixent no és la millor manera d’aconseguir més ingressos, per això és una doble bona notícia l’aixecament de l’ERO temporal del juliol, la qual cosa permetrà, ja que no fer una producció pròpia –a aquestes alçades és molt tard-, al menys acollir un muntatge itinerant que ja ha visitat altres ciutats europees: Porgy and Bess, la fantàstica obra de Gershwin en muntatge de l’Òpera de Ciutat del Cap.

L’aixecament de l’ERO no elimina, tanmateix, la incertesa laboral sobre un teatre que als últims anys ha reduït personal d’una forma molt peculiar: deixant gairebé intactes les oficines i fent fora la part de la plantilla que fa possible l’activitat artística. No ha de ser aquesta la prioritat, poder aixecar el teló? En llenguatge empresarial, declarar la voluntat de salvaguardar el màxim nombre de llocs de treball, com va fer el director general, sol ser el preludi a acomiadaments, però caldrà estar atents als esdeveniments. 

En la presentació del pla, segons ha aparegut en la premsa, hi va haver alguns comentaris curiosos no s’acaben d’entendre. Em va fer gràcia la comparació amb la taquilla del Museu de Cera: la veig cada dia des de la finestra de l’oficina on treballo quan no faig de cronista, i de multituds fent cua no en veig mai. Cap objecció, en tot cas, a que les taquilles del Liceu tornin a les Rambles, on ja hi havien estat durant un temps, encara que en una època de creixents transaccions a la xarxa això no deixa de ser un detall. En tot cas, millor no tornar a veure les noies que feien propaganda a la porta del teatre amb fulletons plastificats, com si fos sangria o paella per a turistes. Una imatge ben cutre.

El que més em va cridar l’atenció és la intenció de millorar l’eficiència i la productivitat (un terme que referit a cultura fa molta basarda) dels tècnics per tal d’alliberar el teatre a partir de les sis de la tarda i programar òperes de repertori. Perdó? Tenen necessitats tècniques diferents a les d’altres títols? No depèn més de les característiques dels muntatges, més que no pas de l’obra? I que no se’n fan ja, d’òperes de repertori? A més, se suposa que després de l’incendi el Liceu tenia un esplèndid equipament escènic que permetia alternar produccions, cosa que s’ha fet en comptades ocasions. Qui sap si les màquines estan rovellades per falta d’ús.

Algun mitjà parlava també d’òperes que permetessin guanyar diners. Perdó? Que ens les presentin, perquè són una espècie ben rara. Les recents dades sobre el descens d’assistència al Met de Nova York i el dèficit acumulat revelava una xifra que paga la pena recordar: els ingressos per taquillatge només representen el 27,6 per cent del total. Més que de guanyar diners, parlem millor, doncs, d’equilibrar pressupostos, amb títols amb més ganxo que puguin compensar propostes més arriscades però no menys necessàries, com, per altra banda, s’intentava fer fins ara. Insistir tant en el gran repertori (que no cal dir que m’apassiona, però no en exclusiva) em posa una mica la mosca sota el nas. Sembla que algunes veus de la caverna malden per arrossegar el Liceu cap a una regressió (una més de les que patim ara) que condemnaria el teatre a la irrellevància internacional.

Al capdavall, el que el pla estratègic no ens ha dut encara és un director artístic que pensi, programi, ideï i engresqui. Preocupar-nos del continent és necessari, centrar-nos en el contingut és imprescindible. Per aquest motiu, també genera certa desconfiança la intenció de que el futur responsable artístic també assumeixi el departament de producció. No són feines molt diferents, una més ideològica, de concepte, l’altra més tècnica? Estalviar un sou no durà més problemes o ja es busca un perfil que no remeni gaire les aigües?

En un procés tranquil de transició, al menys en aparença, l’OBC ha presentat el seu futur titular. Arribats a aquest punt, potser hauria d’aturar-me, perquè l’amiga Rosa Massagué ja va dir molt millor el que també penso sobre el nomenament de Kazushi Ono: és un director excel·lent que perfectament podria intercanviar-se amb Josep Pons, ja que la seva experiència operística és molt superior a la del titular del Liceu.

En aquesta mena de nomenaments el món de la clàssica sovint s’apropa massa perillosament al del futbol i els fitxatges que declaren que sempre havien somiat jugar en aquell club que els acaba de pagar una morterada. Els motius donats per la contractació d’Ono també mereixen algun comentari, no tant la seva capacitat de “constructor d’orquestres” –tot i que recordem que Antonio Pappano va ser el seu antecessor a La Monnaie, i Ivan Fischer a Lió; no són pas noms irrellevants-, com “la comprensió de la singularitat d’un país com Catalunya”. Potser no cal dur tan lluny el famós procés que estem vivint. Sigui com sigui, davant el plàcid estancament de la titularitat de Pablo González (ja haurà temps de fer-ne el balanç), Ono té capacitat per donar a l’OBC l’impuls que li permeti assolir un estadi superior. Estarem també atents als esdeveniments.

Fotos: Antoni Bofill, L’Auditori – May / Circus i Assumpta Burgues