'Turandot' i 'La forza del destino' amb Zubin Mehta al Palau de les Arts: el final d'una era?

Cant del cigne? Final d’etapa? Les funcions del setè Festival de la Mediterrània poden suposar un tornant en la, no per breu, menys moguda, història del Palau de les Arts de València. Zubin Mehta, l’únic puntal estel·lar que quedava –al costat de Plácido Domingo-, ha dit que no vol ser el director musical de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana i que no tornarà l’any vinent al festival del qual és president. El problema de fons, per descomptat, no és si Mehta es queda o marxa, sinó què volen fer amb un teatre de pressupost jibaritzat que depèn quasi en exclusiva d’una Generalitat a punt de la fallida, amb una plantilla que ha patit EROS i retallades múlitples. El futur, amb el director indi o sense, és negre.

I, malgrat tot, la qualitat artística del Palau segueix sent remarcable, començant per un cor i orquestra formidables que van tenir àmplies ocasions de lluïment amb la reposició de Turandot. D’acord, la producció de Chen Kaige (reposada per Allex Aguilera), amb decorats de Liu King i vestuari de Cheng Tong Xun, és tan estàtica com colorista, amb no pocs moments risibles (per quins set sous Turandot es canvia de vestit tot just després d’“In questa reggia”?). La direcció de Mehta també va apostar sense embuts per l’espectacularitat més desenfrenada, en especial en els cataclísmics finals d’acte, una opció que la partitura de Puccini permet, i si bé algun toc vulgar com l’aturada forçada al final de “Nessun dorma” estan fora de lloc, el músic indi va oferir una cara molt més inspirada del seu talent que la que va donar la nit abans en un tristíssim concert a Pedralbes.

El repartiment reunia dos protagonistes amb prou artilleria com per capejar els envits orquestrals. Con a Turandot, Lise Lindstrom em va agradar força més que l’any passat a Dallas. L’agut és d’una seguretat a prova de bombes (a canvi, el greu és feble) i si el timbre té un punt aspre no del tot atractiu, la soprano nord-americana fraseja amb expressivitat, com evidenciava l’escena del desgel. A més, poques Turandots corren pel món amb figura més pròpia de Liù (aquí, una eficaç Jessica Nuccio). Jorge de León té una trompeteria tan espatarrant que se li pot perdonar certa manca de cintura en el fraseig (no va treure tot el suc de “Nessun dorma”) i una presència escènica maldestra. Però de veus així no en corren gaires. A bon nivell el Timur d’Alexander Tsymbalyuk, i els ministres de Germán Olvera, Valentino Buzza i Pablo García López.

L’èxit va ser tan clamorós com l’aconseguit en la nova producció del festival, La forza del destino, tot i que Mehta, sense ser el de Barcelona, tampoc va estar al mateix nivell de la Turandot del dia abans. Més erràtic i dispers (una mica com l’obra de Verdi) i amb tensió variable, tot els tallets infringits a la partitura, i amb més problemes de coordinació entre fossat i escena. Això no va ser cap obstacle perquè, una vetllada més, el públic convertís la representació en un plebiscit a favor de Mehta.

El muntatge de Davide Livermore, director artístic del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo adscrit al Palau de les Arts, va ser hàbil en conjunt, tot i perdre pistonada a l’acte tercer. Barrejant elements de film noir i novel·la pulp (la pel·lícula que il·lustra l’obertura), amb tocs de Hitchcock, en una Itàlia feixista amb projeccions de fons de l’alliberament pels aliats, Livermore no se’n va per les branques i explica amb eficàcia el convuls argument.

Tenia curiositat per escoltar per primer cop en directe a Liudmila Monastirska, i la veritat és que la seva Leonora no va decebre. La veu és impactant, homogènia de dalt a baix, i amb potència sobrada. De mica en mica va entrar en el personatge, perquè en les primeres escenes la dicció era boirosa, i si la gamma dinàmica pot ser més rica (hi ha vida entre el fortíssim i el pianíssim), un brillant “Pace, pace mio Dio!” va coronar una notabilíssima encarnació. Una veu a seguir, com segueix sent la de Gregory Kunde. Parlar de miracle pot ser exagerat, però el tenor nord-americà continua deixant estupefacte per la salut vocal que exhibeix en aquest punt ja avançat de la seva carrera. La tessitura de Don Alvaro no li va suposar cap problema, i la llarga experiència en el bel canto garanteix que la línia de cant mai caigui en vulgaritats ni efectes melodramàtics, sense que això impliqui un dèficit en adrenalina en els moments climàtics, ben al contrari. Simone Piazzola va ser un bon Don Carlo, amb una veu un xic més clara del que s’espera d’un baríton verdià (és un cantant encara jove), Stephen Milling va aportar tota la gravitas al Padre Guardiano i Ekaterina Semenchuk, la brillantor a Preziosilla, i Valeriano Lanchas un emfàtic Melitone.

I la temporada vinent? Tot és una incògnita. Seria una llàstima, tanmateix, que l’excel·lència artística que sovint ha assolit el Palau de les Arts quedés en no res.  

Fotos: Tato Baeza