Semiramide,
l’última òpera que Rossini va escriure per a un
escenari italià, és una peça imponent que exigeix el màxim de solistes,
director i regista. Un teatre de
primera divisió com l’Òpera Estatal de Baviera té prou múscul com per reeixir
de forma brillant, com així va ser en una funció, la darrera de la sèrie abans
de les cites del festival de juliol, com era d’esperar, maratoniana.
El primer reclam era el debut en el paper
protagonista de Joyce DiDonato, un nou èxit de la mezzosoprano nord-americana
en una part estrenada per Isabella Colbran, com abans ho havia estat l’Elena de
La donna del lago. L’esment a Colbran
no és casual, ja que pot haver-hi opinions diferents sobre quin és el perfil
vocal més adequat per recrear els personatges que va estrenar la cantant
espanyola, en especial la reïna homicida de Babilònia. Les expansions cap al registre
sobreagut d’algunes sopranos més lleugeres que líriques poden ser
espectaculars, però, a banda del fet que Colbran estaria en el llindar entre
les mezzos i les sopranos dramàtiques d’agilitat, la senyora Rossini va arribar
a l’estrena de Venècia, el 1823, amb les forces en declivi. Les disquisicions
taxonòmiques (que es podrien estendre a la pròpia DiDonato) són, en tot cas,
secundàries davant l’essencial: que aquesta va ser una Semiramide esplendorosa.
La tessitura li anava, en general, com l’anell
al dit, fins i tot descomptat algun agut en forte endurit, i si “Bel raggio lusinghier” va ser encisador
(tot admetent una mica més de lluminositat), el recitatiu subsegüent va ser una
classe magistral de com construir un personatge amb l’actitud, el gest, la
mirada, els matisos en el fraseig i la intencionalitat a l’hora de dir el text.
Davant dels nostres ulls i orelles teníem una autèntica reina ambiciosa i
despietada (va fer matar el marit) tocada per les sagetes de l’amor. Llàstima
que els seus afectes s’adrecin al fill aparentment mort. A partir del duo amb
Arsace, DiDonato es va enlairar, i si el final de l’acte primer va ser bo, tot
el segon va ser impressionant, ja fossin els duos amb Assur i Arsace, o una conclusió
commovedora. Per descomptat, DiDonato va desplegar tot el seu millor arsenal –agilitats
netes, sons flotats- al servei no del mer hedonisme vocal, sinó del drama.
La incorporació de papers més dramàtics al seu
repertori no ha passat, de moment, gaire factura a Daniela Barcellona (només un
fiato més curt en algunes frases, potser?), i la mezzosoprano italià manté la
flexibilitat i agilitat que Rossini demana per a Arsace, així com una
benvinguda franquesa comunicativa. Lawrence Brownlee es va haver de conformar
amb una sola ària, la segona, de l’anecdòtic (a nivell de trama) Idreno,
suficient per desplegar un virtuosisme de primera magnitud. Els papers
secundaris van estar molt ben coberts pel teatre muniquès, ja fos l’Azema d’una
Elsa Benoit de veu fresca, el bon profit que Galeano Salas va treure de les
frases de Mitrane, i, sobretot, Simone Alberghini, un Oroe de gran presència en
totes les intervencions d’un personatge que és un nexe entre un passat
sanguinolent i un present venjatiu. I, queda, esclar, el fabulós Assur d’Alex
Exposito.
Tot i no semblar gaire alt (Barcellona era la
torre del repartiment), l’energia escènica i els dots dramàtics del baix-baríton
italià són formidables, en perfecta conjunció amb una veu, si no molt
individual de color, sí ben timbrada, capaç de les roulades vertiginoses que l’escriptura de Rossini demana i d’una
línia enriquida per multitud d’efectes i gradacions sempre al servei de la
caracterització. El seu Assur va ser un general cruel i fatxenda, també amb un
punt de deliri (jugant amb un globus terraqui com el Gran Dictador), que va
tenir els punts àlgids amb el duo amb Semiramide que obre l’acte segon –convertit
pel muntatge en un joc de dominadors i dominats al voltant d’un llit- i en una
abracadabrant escena de la bogeria, destral en mà i amb samarreta imperi.
Si cregués en la predestinació, diria que
Michele Mariotti, nascut a Pesaro, havia de ser per força un excel·lent
director rossinià. Com és obvi, cal molt més que una partida de naixement per
excel·lir en aquest repertori, i Mariotti ho posseeix de forma notable. El jove
director va copsar amb lucidesa l’estructura monumental de la partitura, amb
els seus números dilatadíssims, com els que obren i tanquen l’acte primer.
Sense excloure ni empenta ni brillantor en els moments requerits, la seva batuta
va deixar que la música llisqués amb la fluïdesa de l’Èufrates, sense
atropellaments, assaborint les expansions de les veus i els infinits detalls de
la partitura, realçats per una orquestra d’articulació ben neta. El mateix
nivell no va ser assolit pel, malgrat tot, notable cor bavarès, amb alguns
petits desacords amb el fossat. A banda de la primera ària d’Idreno, Mariotti
va escapçar alguns recitatius i cors en una versió que, tot i així, se’n va
anar a les tres hores i mitja ben bones de música.
El muntatge de David Alden, coproduït amb la
Royal Opera House de Londres, trasllada l’acció a un indeterminat estat
autocràtic musulmà (per la profusió de vels i turbants de tota mena del
vestuari de Buki Shiff), a cavall entre Orient Mitjà i l’Àsia central (si fem
cas de les projeccions muntanyoses). L’ombra de l’assassinat Nino és
omnipresent, ja sigui per les imatges propagandístiques amb la seva família com
per una estàtua gegantina del pare de la pàtria a la manera de les de Saddam
Hussein. Fora d’un cor en general estàtic, Alden mou bé l’acció en el marc
pràctic del decorat de Paul Steinberg –un palau d’una grisor opressora amb
parets mòbils. Els personatges estan molt ben caracteritzats, destacant una
calculadora Semiramide a qui se li cau la cuirassa, l’ambiciós general Arsace,
carregat de condecoracions, i un Oroe amb aspecte de fanàtic, sempre amb un
llibre a la mà (l’Alcorà, és de suposar), mentre un nen es passeja de tant en
tant (el desaparegut Ninia que resultarà ser Arsace) sense gaire convicció.
Alden afegeix pinzellades d’humor en algunes figures perifèriques, com Idreno:
ja que és un noble de l’Índia, res millor que vestir la seva ària amb una
coreografia ad hoc. Però calia que Brownlee carregués sobre l’espatlla una
Azema calba i amortallada, com si fos un sac? El sacrifici final de Semiramide
va estar resolt de forma prou estilitzada, i ja que un lieto fine quedaria fora de lloc en aquest context, res millor que
treure el cor d’escena i deixar Arsace sol i desesperat.
Fotos: Wilfried Hösl
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.