Sabadell obre l'Any Verdi a Catalunya amb un digne 'Nabucco'

Els petits detalls a vegades són significatius. La reducció del programa de mà a un simple full amb l’equip artístic és un senyal més de les estretors que viu, com el gruix del món cultural català, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AOS). La temporada, tanmateix, segueix endavant amb el que ha estat, en aquest Any Verdi, la primera òpera representada del compositor italià a casa nostra, Nabucco. L’equip liderat per l’inesgotable Mirna Lacambra ja està avesat a fer de la necessitat, virtut, i la representació es va moure en uns paràmetres de remarcable dignitat, doblement meritòria donades les circumstàncies.

Les ovacions rebudes i l’emoció evident de la soprano al final no deixaven cap mena de dubte: Eugènia Montenegro va ser la protagonista de la vetllada. Abordar un rol demolidor com el d’Abigaille requereix molt de coratge, i Montenegro va sortir airosa del repte. Les notes hi eren, l’agilitat també, i si no l’instint assassí, sí la intensitat del ferotge personatge. Ara bé, el paper la va sotmetre a dura prova. En aquestes circumstàncies, dues vies possibles són dur la part al terreny propi, sense inventar una veu que no es té, o forçar al màxim la màquina. Això darrer em temo és el que va passar a Sabadell. Montenegro va tenir moments de molt bon fraseig (l’ària “Anch’io dischiuso un giorno”), però el desgast es va incrementar a mesura que avançava la funció, amb una emissió cada cop més inestable. Prova superada, sí, però prudència: hi ha oportunitats que poden ser regals enverinats.

Malgrat tot, Montenegro no va tenir problema en descollar en un entorn ben gris. El Nabucco baladrer i desajustat de Ventseslav Anastasov va ser un llast notable de la funció, mentre que el Zaccaria d’Iván García es va estavellar contra un registre agut impossible (llàstima, perquè la veu té un centre i greu pletòrics). Laura Vila va ser una Fenena intermitent al costat de l’emfàtic Ismaele de Josep Fadó.

Un altre repte important va ser el del cor de l’AOS, i també se’n va sortir amb una prestació meritòria i d’apreciable cohesió, com la de la Simfònica del Vallès (tot i que, com sempre, l’acústica de La Faràndula no els va fer cap favor). Rubén Gimeno va dirigir amb empenta i nervi aquest primer exemple del geni verdià. La direcció d’escena de Carles Ortiz, amb l’escenografia com sempre funcional de Jordi Galobart i un vestuari, és d’imaginar, reciclat, no es va complicar la vida. Tot i alguns moviments del cor pensats més per omplir l’espai que per necessitat dramatúrgica i una gestualitat estereotipada (quants braços alçats!), el conjunt va funcionar sense entrebancs. Ara bé, que els temps dissortats no estiguin per demanar gaire coses no impedeix demanar una mica més d’imaginació teatral.