Una òpera imperfecta: 'The Perfect American' de Philip Glass al Teatro Real

La gran paradoxa de Walt Disney és que, sense ser un creador stricto sensu, al menys, no segons els cànons de l’artista romàntic que encara dominen la nostra mentalitat, ni tampoc un autor segons la no del tot exacta teoria cinèfila, ha estat un dels forjadors més decisius de l’imaginari de diverses generacions del segle XX (i XXI). És a dir, un dels grans artistes de la passada centúria, idolatrat i aporrinat a parts iguals. El personatge en si té més ombres que llums, la qual cosa tampoc és gaire sorprenent, sense que això invalidi el pes del seu llegat per molts intents desmitificadors que es vulguin fer.

A partir d’una novel·la de Peter Stephan Jungk –que no he llegit-, The Perfect American és el títol ideal i Philip Glass el compositor idoni per abordar els últims mesos de la vida de Disney, no debades, com el cèlebre productor, el compositor nord-americà també ha estat sovint contemplat amb condescendència i ínfules de superioritat per la intelligentsia cultural europea, malalta d’infantil antiamericanisme. Amb aquesta nova òpera, estrenada al Teatro Real mentre la seva primera producció lírica, Einstein on the Beach, segueix de gira, Glass torna a acostar-se a una figura història. Els seus orígens, tanmateix, no estan a Madrid, ja que l’obra formava part dels plans de Gerard Mortier per a la New York City Opera, frustrats per la seva espantá a conseqüència d’un pressupost reduït. A Madrid el gestor belga tampoc se salva de les retallades, però ara ha dut aquest projecte, coproduït amb l’English National Opera, mentre que en la tot just anunciada temporada 2013-14, el Real estrenarà una altra herència novaiorquesa, Brokeback Mountain de Charles Wuorinen. Un apunt ràpid sobre el proper curs madrileny: Mortier segueix fidel als seus artistes fidels.

 

Sobre l’escenari, The Perfect American va decebre una mica. La partitura és pròpia del Glass última manera, és a dir, fórmules repetitives menys agressives, sonoritats orquestrals més arrodonides, ben lluny del conjunt de teclats i vents d’Einstein, cèl·lules melòdiques més àmplies i un llenguatge harmònic més enriquit. Tot flueix amb l’eficàcia que s’espera d’un bon músic amb anys d’experiència sense, tanmateix, l’impacte visceral de les magistrals òperes inicials ni la fascinació de la més recent trilogia Cocteau. Glass domesticat per a tots els públics? Bé, també a Disney l’acusaven d’aigualir els contes provinents de la vella Europa.

 

El problema, però, no va ser tant la música, que es deixava escoltar amb cert plaer confortable, com el llibret de Rudy Wurlitzer, construït sobre un enfilall d’escenes soltes, flaixos que sovint no van enlloc farcits de frases amb voluntat transcendent (camí ràpid cap a la pompositat). Si la fixació per Marceline, la vila on es va criar i model de la seva visió idíl·lica d’Amèrica traslladada a Disneyworld, està ben reflectida, les parts més suposadament crítiques queden més diluïdes, en especial la seva confrontació amb un treballador acomiadat i rancuniós (més que no pas venjatiu), tot i els esforços de Donald Kaasch. Les causes de l’impacte mitigat de la representació no recauen pas en el repartiment, amb uns notables Christopher Purves (Disney) i David Pittsinger (el seu germà Roy), així com John Easterlin (Andy Warhol en una vinyeta tan divertida com innecessària). Per contra, les intèrprets femenines tenien ben poc lluïment, excepte Rosie Lomas en el doble paper de Lucy amb la seva disfressa d’òliba (record de la mortalitat de Disney) i Josh, el nen malalt emocionat per conèixer l’home darrere molts dels seus personatges favorits.

Aquests personatges són els grans absents (drets massa cars? Negativa a col·laborar de la Disney?) de la vistosa posada en escena de Phelim McDermott, signatari també de l’esplèndid Satyagraha de fa uns anys a l’ENO. Jugant amb projeccions sempre pertinents, McDermott mou al voltant de Disney un exèrcit de dibuixants (la massa proletària del potentat), un avió giratori i un Lincoln mecànic (una de les escenes més reeixides), en un muntatge que va maldar per omplir els buits de l’obra. El final beatífic tenia intenció irònica? Si és així, l’efecte va ser el contrari, una santificació de la cosmovisió disneyiana, perquè no hi ha art més impermeable a la ironia que la música.