Entrades
(Versió lleugerament modificada de l’article
publicat al diari ARA el dia de la Mercè)
Un crit esgarrifós, esborronador, universal,
sorgit de les profunditats més fosques de l’ànima humana. Així acaba una de les
obres mestres de l’òpera del segle XX, Die
Soldaten, de Bernd Alois Zimmermann, una peça després de la qual el simple
acte d’aplaudir sembla una indecència, tal és la devastació, sensorial i
emocional, que provoca. Però d’aplaudiments n’hi va haver molts i merescuts per
a tots els responsables de la nova producció que obria la temporada de l’Òpera
de Zuric, inclòs el seu director escènic, Calixto Bieito.
Die
Soldaten és el punt de trobada de dues ànimes
torturades, Jakob Michael Reinhold Lenz, l’escriptor alemany autor de l’obra original (1775), i Zimmermann,
una de les figures de l’avantguarda dels anys 50 i 60 que acabaria suïcidant-se
el 1970. En la seva obra més ambiciosa, estrenada a Colònia el 1965, el compositor
crea un collage d’escenes on passat, present i futur es confonen tot seguint
com a fil conductor la tragèdia de Marie, una noia burgesa que acaba
prostituint-se en un món ocupat per una soldadesca brutal i despietada. Donades
les característiques de l’obra, la pregunta pertinent seria per què ha trigat
tant Bieito a dirigir una òpera que lliga tan bé amb la seva visió negríssima del
món.
El primer repte a què es deuria enfrontar el
director català era logístic: com encabir un títol que requereix una orquestra
mastodòntica, amb un voluminós aparell de percussió, i una vintena de
personatges en un teatre de mides reduïdes com el de Zuric, i més tenint en
compte que les produccions recents més notòries s’han fet en espais molt més
amplis, com la Triennal del Ruhr i el Festival de Salzburg. La solució ha estat
tan simple com brillant: situar el centenar de músics a l’escenari, sobre una
estructura metàl·lica dissenyada per Rebecca Ringst, per sota de la qual, com
d’una cel·la, sorgeixen els personatges, en marcial formació al començament de l’obra,
per evolucionar sobre el fossat cobert. Per la seva banda, el vestuari d’Ingo
Krügler evocava la dècada dels 60, marcada per la Guerra Freda i la por a la
devastació atòmica, els ecos de la qual es troben en l’òpera de Zimmermann.
Bieito va fer justícia a una obra escruixidora
que no ofereix ni una espurna d’esperança. La salvatgia dels soldats deixa
curta la màxima hobbesiana que l’home és un llop per a l’home, en un retrat gens
misericordiós no pas de la inhumanitat, sinó de la humanitat en tota la seva
cruesa, on la dona massa sovint és la víctima propiciatòria. De Lolita provocativa
a anyell sacrificial, Marie segueix un calvari durant el qual no només ha de
patir els abusos i humiliacions dels soldats, també les insinuacions incestuoses
del seu pare i les vexacions de la seva suposada protectora, la comtessa de la
Roche: en un muntatge on Bieito modula amb habilitat el seu estil violent
habitual, una de les escenes més pertorbadores és aquella en què la comtessa
arrenca a Marie amb ràbia les agulles del cabell.
La simultaneïtat d’accions que Zimmermann
planteja en la seva partitura té el seu correlat en l’ús de projeccions en
vídeo, més ampli que en anteriors muntatges de Bieito, signades per Sarah
Derendinger. Imatges a temps real dels personatges dins de la gàbia escènica es
complementen amb d’altres directament desagradables (la rata menjada pels cucs
que rep els espectadors abans de començar la segona part). Nexe connector és la
presència recurrent d’una nena, símbol de la innocència impossible en aquest
món embrutit, que acaba també sacrificada, com la Marie coberta de sang que
rep, braços en creu, l’apocalipsi conclusiu marcat per l’eixordador assalt
sonor (amb recursos electrònics incorporats) creat per Zimmermann.
El muntatge de Bieito, en el fons, només
intensifica la potència devastadora d’una partitura que et deixa sense alè i
que no fa tant de temps era considerada impossible d’interpretar. Aspre,
incòmoda, brutal, sorollosa fins i tot en molts moments, la música de
Zimmermann no és una escolta agradable, no està feta per afalagar l’oïda, tot i
que el seu rigorós serialisme es veu temperat per diverses cites puntuals, com
corals de Bach, i l’ús d’un combo de jazz. Marc Albrecht va ser el general d’un
exèrcit de músics (tots anaven vestits d’uniforme), que va desfermar unes
ofensives sonores espaterrants, sense descuidar per això les subtileses d’una
partitura de rara complexitat. Hi va haver desercions a l’entreacte, però en
aquest cas crec que el responsable no era Bieito.
L’ampli repartiment va evidenciar la solidesa
de la companyia de Zuric, però si cal destacar un nom, aquest és sens dubte el
de Susanne Elmark com a Marie. Entregada sense reserves a la concepció de
Bieito (quina capacitat té d’extreure el màxim dels seus cantants), amb un
increïble desgast físic, la soprano danesa va desplegar una veu àgil i fresca
fins i tot en les ascensions més inclements a l’estratosfera. I és que una
altra de les característiques de la música de Zimmermann són les innombrables
dificultats que posa a uns cantants –amb certa predilecció pels tenors ultra
aguts) que han d’abordar salts mortal entre els extrems de la tessitura, ritmes
endimoniats, crits i altres elements poc cantables.
També cal esmentar l’Stolzius de Michael
Kraus, patètic nen gran dominat per la seva mare (la veterana Hanna Schwarz) i el
Desportes odiós de Peter Hoare, mentre que Cornelia Kallisch (protagonitzava una
vinyeta esborronadora, anciana desvalguda que ha de ser ajudada a sortir de
l’escenari al final de la primera part davant un públic que no sabia ben bé com
reaccionar. Cheyne Davidson va ser un emfàtic Eisenhardt, l’única veu una mica
(només una mica) assenyada en aquest marasme de baixesa humana, mentre que l’acidesa
vocal de la Comtessa de la Roche de Noëmi Nadelmann era perfectament apropiada
en aquest context. Des de la primera fila de platea, l’apuntador de l’Òpera de
Zuric, el català Vladimir Junyent, va tenir cura que tothom entrés a temps en
una peça plena de trampes.
Aquest muntatge de Zuric arribarà al juny a la
coproductora Komische Oper de Berlín. Qui avisa...
Fotos: Monika Rittershaus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.