Final de festa al Festival de Bayreuth: 'Lohengrin' i 'Der fliegende Holländer'

Per què anar a Bayreuth? Els muntatges, amb comptades excepcions, acostumen a tendir a les relectures radicals més o menys reeixides de les obres de Wagner, no aptes per a tots els gustos, mentre que la crème de la crème del cant wagnerià no sol tenir costum als últims anys d’apropar-se al Verd Turó presidit pel Festspielhaus. Justament, és el teatre en si, amb la seva mística i, sobretot, la seva fabulosa acústica, un dels atots del festival. L’altre pal de paller és l’orquestra i el cor, tots dos brillant a nivell estratosfèric en la reposició de Lohengrin.

Mirat fredament, és difícil explicar perquè unes forces estables provinents d’orquestres i cors de múltiples bandes i que només es troben a l’estiu franconià sonen amb tanta perfecció, cohesió i ductilitat. Deu ser l’aliatge ideal de professionalitat, excel·lència i vocació. Si l’orquestra és fantàstica, el que fa el cor que dirigeix Eberhard Friedrich ja no té nom: una unanimitat en els atacs, un so d’una gran potència perfectament arrodonit, sense arestes ni veus que sobresurten, i uns pianíssims ingràvids van ser algunes de les armes emprades en una partitura com Lohengrin que dóna moltes oportunitats de lluïment.

Andris Nelsons va contribuir a l’impacte general, amb una direcció que ha progressat any rere any. Sense evitar caure en algun moment en el mal de la direcció orquestral moderna, el narcisisme –l’abús de les manipulacions de dinàmiques, textures i temps-, Nelsons va signar un Lohengrin de gran coherència interna que arribava als clímaxs principals amb una força anorreadora. El letó va comptar, a més, amb un repartiment de categoria encapçalat per un dels referents actuals del paper titular, Klaus Florian Vogt.

L’ovació estrepitosa que va rebre al final va emocionar ostensiblement el tenor alemany. Haig d’admetre que amb aquest paper i en aquest teatre es va produir fa uns anys el meu moment Saule: vaig veure la llum i vaig reconèixer que el Lohengrin de Vogt era formidable. El timbre blanquinós no agradarà tothom, però atorga un singular aire ultraterrè al seu cavaller del cigne, reforçat per la sensibilitat, el legato plusquamperfet i la musicalitat exquisida de Vogt. Annette Dasch va estar igual a ella mateixa: una veu que sembla artificialment inflada i un cant monocord van configurar una Elsa correcta i prou. Thomas J. Mayer va ser un magnífic Telramund, irat sense perdre la noblesa, al costat de l’Ortrud salvatgina de Petra Lang, supurant verí a tort i a dret amb una veu volcànica no sempre ben afinada (però quines gardeles!). Wilhelm Schwinghammer va fer bé el Rei Enric timorat que marca el muntatge i Samuel Youn va estar impecable com a Herald.

Si no fos per les rates i el fetus repugnant del final, el muntatge de Hans Neuenfels m’agradaria del tot. El rigor i l’irreprotxable acabat teatral del conjunt són innegables, i el director sap moure bé solistes i grups -hi ha escenes, com el duo Ortrud-Telramund dibuixades amb una precisió quirúrgica- en una producció que planteja amb encert un experiment utòpic que acaba en fracàs. Aquest Lohengrin subratlla encara més la insignificança de la producció de Der fliegende Holländer signada per Jan Philipp Gloger, l’altra proposta del festival junt al nou Ring i un Tannhäuser lamentable que no tinc cap mena d’intenció de veure mai més.

L’única raó per tornar a aquest Holländer gris, amb el seu executiu estressat i la seva fàbrica de ventiladors, és diu Christian Thielemann. La seva va ser una lectura d’una amplitud abassegadora que amagava amb perícia les febleses de la partitura, atorgant als passatges més lleugers una deliciosa bonhomia, i que explotava a fons tota la passió romàntica (afegits tristanyescos inclosos) de l’obra. Al final de la funció, la sensacional orquestra del festival en ple va sortir del seu amagatall per saludar a l’escenari amb Thielemann.

Samuel Youn té més ben apamat el personatge de l’Holandès que l’any passat –fet lògic, donada la urgència amb què va reemplaçar Ievgeni Nikitin- en una encarnació, si no transcendent, sí sòlida. Ricarda Merbeth va anar de menys a més amb la seva Senta, amb forces que no van defallir en cap moment. Bon Daland de Franz-Josef Selig, divertida vinyeta còmica del Timoner de Benjamin Bruns i notable Tomislav Muzek amb un Erik que per línia vocal semblava (per sort) descendent de Tamino.

L’any vinent, el programa serà exactament el mateix que el del 2013, i la següent novetat arribarà el 2015, amb el Tristan und Isolde comandat per Katharina Wagner i Christian Thielemann. Estaran ja per fi acabades totes les obres a Bayreuth? El que acaba aquí és el repàs dels festivals d’estiu. Les temporades regulars (algunes...) són a punt de començar.

Fotos: Enrico Nawrath