Primeres impressions sobre la programació 2015-16 del Gran Teatre del Liceu

El Gran Teatre del Liceu fa trampa: qualsevol temporada que inclogui una òpera de Berlioz al seu si serà immediatament vista amb favor per aquest cronista. I aquest és el cas del curs 2015-16 tot just presentat, amb Benvenuto Cellini com a un dels plats més saborosos, en una producció, a més, de la que he llegit meravelles. No, no vaig anar a l’ENO a veure el muntatge de Terry Gilliam, m’esperava al maig a Amsterdam per estalviar-me la traducció anglesa. Bé, el viatge es pot fer igualment.

Dit això, la primera impressió sobre els plans artístics del Liceu es pot resumir en dos eixos: una temporada molt convencional amanida amb algunes cireretes de color, i una quasi total eliminació dels recitals amb piano (només queda el de Joyce DiDonato) que sovint servien de compensació per a cantants que no veuríem en òpera escenificada. La cirereta més substancial, per descomptat, és Cellini una obra genialment imperfecta ideal per al talent desmesurat de Gilliam. Per a les altres perles ens haurem de conformar amb la sempre castradora fórmula del concert, com l’Otello de Rossini, amb dos tenors de primera, Gregory Kunde (també un dels millors moros de Venècia verdians del moment) i Lawrence Brownlee, i l’ascendent Julia Lezhneva. 

Una de les millors òperes dels últims lustres, la commovedora Written on Skin de George Benjamin, apareixerà un sol dia amb quasi tot el mateix equip de la seva estrena. El que no entenc és el que explica el dossier del Liceu: “Aquesta versió semiescenificada es basa en la realitzada per Benjamin Davis per al Festival d’Aix en Provence de 2012”. El muntatge d’Aix, per altra banda, excepcional, era de Katie Mitchell i Davis apareixia com a responsable de la reposició que vaig veure el 2013 a Munic. Tanquen les perles en concert un nou exemple de les dosis homeopàtiques de repertori barroc que patim a Barcelona, amb un gran Handel, Serse, de la mà del sovint explosiu Jean-Christophe Spinosi.

La resta? Gran repertori sense gaire sorpreses. Tothom pot tenir les seves fílies i fòbies personals –per exemple, alguns estimen tan poc Bellini com d’altres s’avorreixen amb Die Zauberflöte- però en conjunt totes les obres són de molt bones a magistrals, però és una pena que no hi hagi cap títol eslau. Les fílies i fòbies també es poden aplicar a les veus, si bé la majoria de repartiments són de gran solvència, més que no pas enlluernadors, amb, de nou, cireretes com Juan Diego Flórez o Elina Garanca per als amants de les estrelles. Sí, també hi ha Plácido Domingo, però any que passa, any que fa patir més. Tampoc hi ha grans sotracs en l’apartat de batutes (tan difícil és anunciar ja el director de Die Zauberflöte?), mentre que les produccions, excepte la reposició del gris Simon Boccanegra, totes són inèdites per al públic de Barcelona. Aquest cronista no n’ha vist cap de les programades i les referències que en té són variades, però, ves per on, pel que he llegit, qui m’havia de dir que la que més expectació em genera és la de l’òpera de Mozart signada per Barrie Kosky? Jubilar el muntatge de Comediants també és un plus.

Més problemàtic és comprovar que, a banda de Simon, l’única coproducció en què participa el Liceu és la de Nabucco. Dit d’una altra manera, la temporada vinent no s’estrena cap muntatge, la qual cosa ens empeny una mica més cap a la irrellevància dins del concert dels teatres internacionals. Siguem confiats i esperem que sigui un curs marcat per la prudència abans de prendre de nou embranzida. Un aspecte que s’explicarà més endavant és la política de preus, perquè en el dossier apareix un aiguabarreig de tarifes dins d’un sol títol entre intrigant i preocupant. Resum final? Una temporada força normal. Ah, però Cellini... “Sur les monts les plus sauvages...”