Sondra Radvanovsky i Gregory Kunde, protagonistes d'excepció de 'Norma' de Bellini al Gran Teatre del Liceu

Sacerdotessa, líder, amant, mare: el paper protagonista de Norma té múltiples cares dramàtiques que es corresponen amb l’extrema exigència vocal que Bellini va plasmar en la seva magistral partitura. En la ment de l’aficionat hi ha un grapat de referents que han abordat aquest rol totèmic, alguns dels quals han passat pel Liceu, una llista a la qual es pot afegir amb tots els mèrits Sondra Radvanovsky. La soprano nord-americana ja va mostrar fa dos anys a Peralada la vàlua de la seva druïdessa, una encarnació que ha aprofundit en aquest interval de temps.

El punt de partida segueix sent una veu extensa, des d’un agut i sobreagut d’impacte fins a un greu sòlid; amb una làmina metàl·lica que li dóna consistència i, alhora, amb la ductilitat necessària per atenuar un volum generós fins a un murmuri eteri; i amb capacitat per negociar sense patir les parts més florides. L’instrument, però, no és un fi en si mateix, sinó que està al servei d’una musicalitat acurada i una composició dramàtica que no deixa de banda cap de les facetes de Norma. Ja fos en l’elegia de “Casta diva”, el despit del final de l’acte primer, el sentiment tràgic que la rosega mentre rumia matar els fills o en el sacrifici conclusiu, Radvanovsky va posar sempre tota la carn a la graella. Posats a ser primmirats, algun so era una mica baix i alguna frase pecava d’histrionisme melodramàtic, però no ens equivoquéssim pas: estem davant una interpretació, ras i curt, memorable. Fins i tot en la segona funció que vaig veure, sense la lògica pressió de l’estrena i des d’una localitat amb millor acústica, l’impacte encara va ser més formidable.

Al seu costat vam tenir un nou capítol de la història astoradora que és l’evolució, als últims anys, de Gregory Kunde, que ha passat d’uns orígens rossinians a ser un dels Otello verdians de referència del moment, entre altres creacions poderoses. El tenor nord-americà va donar una classe magistral de bel canto en la forma com va ornamentar l’ària i cabaletta de Pollione, i si el fraseig sempre va ser d’una noblesa irreprotxable, dissimulant amb habilitat les limitacions en el greu, Kunde no es va oblidar de donar espectacle, lluint sempre que podia un terç agut insultant. El seu duo final amb Radvanovsky va ser un dels moments àlgids d’unes representacions en què aquests no van mancar.

El problema de l’Adalgisa d’Ekaterina Gubanova no va ser el nivell, sempre notable, de la seva interpretació, sinó el fet de tenir al costat companys d’una altra divisió. Una dicció tova, un agut poc lliure i un color anònim van ser els seus límits, però en els duos amb Norma la seva veu va lligar bé amb la de Radvanovksy i, de nou en la funció del torn C, la seva prestació va ser més remarcable. Raymond Aceto va complir com a Oroveso, malgrat un agut engolat, a l’igual que la Clotilde d’Ana Puche i el Flavio de Francisco Vas.

Renato Palumbo no es va limitar a signar un acompanyament funcional i va voler donar el seu toc personal a l’obra de Bellini. Els temps moderats lligaven bé amb les escenes cerimonials, no tant en altres moments que demanen més empenta, però van ser múltiples els detalls de fraseig, de dinàmiques i d’instrumentació que Palumbo va subratllar (fins i tot va recuperar la sovint tallada coda del cor “Guerra, guerra!”, amb el motiu eteri escoltat a l’obertura), comptant amb una prestació en general atenta de les forces estables de la casa, amb una orquestra el segon cop sense les caigudes de tensió de l’estrena i un cor poderós.

El muntatge de Kevin Newbury té com a sol atot el monumental decorat de David Korins, il·luminat de forma capriciosa, perquè la convencional direcció d’actors no sempre sap què fer de l’espai: o el farceix sense contemplacions o queda ensopidament buit. Les referències a Joc de trons que Newbury cita en el text del programa de mà devien ser un acudit (com a molt, eren tènues i irrellevants) o bé un argument de venda vàlid més aviat per als teatres coproductors (San Francisco, Chicago i Toronto). Curiosament, des de l’estrena a la ciutat californiana, Norma ha perdut la perruca i vestuari argentats (lunars, per descomptat). En resum, una producció inofensiva que, al menys, no s’interposa en el camí de la música.

Fotos: A. Bofill

[Parts d’aquest text van ser publicades el 10 de febrer al diari ARA]