Entrades
La comèdia necessita un sentit precís del
ritme, efervescència, i, si parlem d’una de les joies del repertori buffo italià com Don Pasquale, també unes gotes ben dosificades de sentiment que
allunyin aquest títol de la implacable maquinària de rellotgeria de les millors
peces de Rossini. Podem riure de valent de les cabòries del provecte protagonista
de Donizetti en el seu intent de casar-se amb una joveneta, però també hem de
sentir, encara que sigui fugisserament, empatia pel seu anhel comprensible de
no quedar-se sol.
D’empatia amb Don Pasquale, el muntatge de
Laurent Pelly no en mostra gens ni mica, i de sentit de la comèdia, no gaire
més. Més enllà d’encerts puntuals (el decorat capgirat de Chantal Thomas, obvi
reflex del trasbals que Norina/Sofronia causa en el seu suposat espòs), sorprèn
com un director expert (i sovint brillant) en el gènere no tregui més suc de
l’obra, com si s’hagués limitat a agafar del congelador quatre gags malgirbats
i passar-los a corre cuita pel microones, invocant en va pel camí el cinema
italià dels anys 50 i 60.
Aquesta grisa coproducció del Liceu, estrenada
l’any passat al Festival nord-americà de Santa Fe, va tenir el seu mediocre
paral·lel en la batuta de Diego Matheuz, un dels joves valors sorgits a recer
del Sistema i l’Orquestra Simón Bolívar a Veneçuela i actual director musical
de La Fenice de Venècia. La polarització extrema és un dels mals de la direcció
d’orquestra moderna i Matheuz va navegar entre rampells accelerats que posaven
a prova la capacitat d’articulació de l’orquestra (amb resultats poc reeixits,
ja des de l’atac confús de l’obertura) i esllanguiments que estroncaven la
circulació de la música i curtcircuitaven la pulsió còmica. No només en uns
recitatius amb catastròfics temps morts, també en passatges com l`ària d’entrada
de Norina o la secció lenta del quartet final de l’acte segons la versió de
Matheuz va caure en el sopor més absolut. Si l’orquestra ha tingut dies
millors, el cor també, a l’espera que arribi el nou director que redreci l’actual
rumb irregular de cara a una futura temporada amb no pocs reptes d’envergadura.
El cast tampoc va donar excessives alegries. Lorenzo
Regazzo va ser un Don Pasquale amb una inesgotable vena histriònica, ideal per
retratar el vell xaruc, amant de fer carantoines i posturetes, que marca el
muntatge. La veu va ser una altra cosa: curta pels extrems, volum limitat (tot
i que en la segona funció que vaig veure, des de la meva localitat d’abonament,
l’acústica el va afavorir una mica), només un fraseig incisiu va donar prou
entitat a un personatge manipulat i maltractat per tots. Valentina Nafornita va
ser una Norina hiperactiva, també fidel a la visió vulgar que del personatge afavoreix
Pelly, servida per una veu velada al centre i agut poc brillant, i discreta agilitat,
mentre que Juan Francisco Gatell va ser un melós Ernesto, de clara filiació
lírico-lleugera amb un fraseig sempre de bon gust. Sort de Mariusz Kwiecien per
pujar el llistó de la representació amb un Malatesta presidit per una veu
vellutada de baríton líric i un cant expansiu alhora que flexible (el sillabato veloç del duo amb Don Pasquale
va ser més que notable).
L’obertura de les dues funcions ressenyades va
començar molt abans que s’aixequés el teló, amb l’eixordadora protesta al
carrer dels acomodadors del Liceu i l’Auditori en vaga, que va alentir
l’entrada el dia de l’estrena (no tant dissabte 20) per l’única porta oberta
d’accés a una sala plena de paperets enganxats per indicar les localitats. Tan
nefasta és la senyalització habitual del teatre que se l’ha d’enlletgir amb
aquets cartells cutres? Les externalitzacions les carrega el diable i ja és
hora que algú s’encarregui de solucionar un conflicte que, a l’Auditori, ja fa
quasi dos mesos que dura. Si incorporar els acomodadors a la plantilla d’ambdues
institucions potser no és viable, en tot cas Auditori i Liceu, contractants del
servei, haurien de garantir que aquest es realitzi amb les condicions salarials
i laborals més dignes i no amb el cost més baix. La nit de l’estrena va tenir
un corol·lari curiós, per no dir patètic. Vam haver de sortir d’un teatre en
estat de setge per una porta lateral a les fosques. Qui ens ho havia de dir que
l’òpera no només era elitista, sinó també clandestina?
Fotos: A. Bofill
[Parts d’aquest text van ser publicades el dia
18 de juny al diari ARA]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.