Natura contra civilització: Calixto Bieito dirigeix 'Tannhäuser' a l'Òpera de Flandes

Natura contra cultura. Les bondats de l’ordre natural contra les perversions de l’ordre social. Aquesta és la disjuntiva que Calixto Bieito situa al centre de la nova producció de Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg que ha presentat a Gant. Es tracta del tercer Wagner signat pel director català i el tercer muntatge que realitza a l’Òpera de Flandes, una de les companyies més dinàmiques i imaginatives de l’actualitat, en aquest cas coproduït amb Venècia, Gènova i Berna.

Tannhäuser era un títol que, sobre el paper, lligava bé amb l’estil Bieito, i si bé és cert que el resultat final té un bon grapat d’idees i imatges potents, el resultat final no convenç del tot. La primera sorpresa la tenim ja a l’obertura, on veiem Venus vivint enmig d’un bosc, de fet enormes branques d’arbre penjades que, durant la bacanal, evolucionen a banda i banda. El director s’estalvia així el ridícul de certes simulacions sexuals d’altres muntatges alhora que emfasitza el lligam natural de la deessa de l’amor. Insatisfet etern, encara que Bieito mai aclareix del tot qui és el protagonista, Tannhäuser abandona Venus, però la primera trobada un cop deixa el seu regne és inquietant. El pastor aquí és una nena que se li insinua de forma incòmodament pertorbadora abans de l’arribada dels cantaires del Wartburg (empro la terminologia de Wagner per claredat, no perquè la producció la segueixi), una colla de galifardeus, xulescos i violents als que hom pot imaginar sense gaire esforç apallissant captaires.

El contrast amb l’acte segon és potent, un Wartburg que exemplifica una civilització freda, geomètrica i implacable (bona feina de Rebecca Ringst als decorats i Michael Bauer a les llums). En la llarga introducció de “Dich, teure Halle” les contorsions a contrallum d’Elisabeth semblen les d’una masturbació, però sigui com sigui, la noia està ben desequilibrada, una histèrica sotmesa a una societat brutal, quasi animalística tot i el luxós abillament burgès del vestuari d’Ingo Krügler, i amb tocs d’incest amb el Landgraf Hermann. El concurs de cantaires sembla una cerimònia iniciàtica, però en aquest context la transgressió de Tannhäuser, per molt que se suposi que reivindiqui les bondats naturals de Venus, queda molt diluïda.

A l’acte tercer, arribem als paisatges postapocalítptics ben estimats per Bieito (sense, tanmateix, l’efecte colpidor del Parsifal d’Stuttgart), amb el col·lapse de la civilització i el decorat de l’acte anterior ocupat per les branques mentre Elisabeth intenta sense èxit per dos cops suïcidar-se/ser assassinada per Wolfram, retratat de forma ben allunyada del tòpic bonifaci d’habitud. Com era d’esperar en un muntatge que defuig qualsevol referència religiosa (mai veiem els pelegrins), no hi ha redempció ni salvació possible, ni reconciliació de contraris (com en el muntatge de Robert Carsen que vam veure al Liceu). Tannhäuser és incapaç de triar entre Elisabeth i Venus, i aquesta veu com tot el món al seu voltant degenera en una massa arrossegant-se per la terra, en un contrapunt brutal a la música emfàtica de Wagner. Qui vulgui conclusions optimistes que no busqui a Bieito. En algun punt en la seva recerca d’imatges carregades de sentit el director perd el fil de la història i els personatges, i l’impacte domina per sobre de la coherència del conjunt. Ara bé, els moments impactants ho són molt.

Tot plegat hagués convençut més si la versió musical hagués estat més notable. Tot va funcionar a un nivell correcte, però només el Heinrich d’Ante Jerkunica va tenir una prestació vocal sobirana (a nivell d’actors, un cop més Bieito va extreure el màxim del seu repartiment). Burkhard Fritz va dosificar, a vegades en excés, un instrument massa líric per a Tannhäuser per arribar amb forces suficients al final, en una lectura sense força visionària. La veu d’Annette Dasch no és santa de la meva devoció, em segueix semblant artificialment inflada i amb una afinació que tendeix a ser baixa. Dit això, no es pot negar que la seva Elisabeth no posés tota la carn en la graella. Inoblidable Katerina Ismailova per a Bieito en el mateix escenari, Ausrine Stundyte va ser una Venus magnètica, tot i que no estic convençut que la tessitura li escaigués.

Daniel Schmutzhard no va treure profit d’un bombonet de paper com Wolfram, per culpa d’un timbre massa clar i una emissió inestable. Adam Smith (Walther) i Leonard Bernard (Biterolf) van mostrar veus un xic verdes, però per això formen part del programa de joves cantants que l’Òpera de Flandes, a diferència de teatres més propers, sí que té. Director musical de la companyia, Dmitri Jurowski va optar per temps sovint continguts (la funció va durar molt o aquesta va ser la impressió), amb un bon pols dramàtic en general tot i que amb massa discontinuïtats, massa parades i arrencades del discurs, i cert estovament en moments clau. L’orquestra va estar correcta, amb un so sec (les dimensions reduïdes del teatre de Gant tampoc ajuden), en tot cas en una prestació inferior a la de l’excel·lent cor que prepara Jan Schweiger. No segueix vacant la mateixa plaça al Liceu?

Fotos: Òpera de Flandes