Mariella Devia dóna al Palau de les Arts de València una nova lliçó de bel canto amb 'Lucrezia Borgia' de Donizetti

La família valenciana més famosa de la historia, font d’incomptables mites i mistificacions que han inspirat tota mena de creadors, no podia faltar en el repertori del Palau de les Arts en forma del melodrama que Donizetti va compondre a partir de la peça teatral de Victor Hugo. Lucrezia Borgia pot ser un vehicle ideal per a una diva bregada en l’art més depurat del bel canto, i aquest va ser el cas de Mariella Devia, el motor autèntic de la vetllada.

La sensació va ser curiosa: la veu de la soprano italiana (pocs dies abans de fer 69 anys) semblava menys envellida que en altres funcions recents a les què havia assistit, amb una admirable homogeneïtat de la columna sonora. Sense forçar mai els recursos ni inventar-se una veu dramàtica que mai ha tingut (els descensos al registre greu mai van estar inflats artificiosament i el volum va estar sàviament dosificat), Devia va donar una nova lliçó magistral de com cantar amb una línia d’una depuració extrema, graduant amb gust exquisit colors i dinàmiques, fent que l’emoció sortís de la noblesa del fraseig més que no pas d’efectes espuris. Sumen-hi atacs d’una nitidesa absoluta i una agilitat expressiva i tindrem una encarnació admirable.

La resta del repartiment no va estar al mateix nivell, exceptuant l’Orsini de Sílvia Tro Santafé, àgil i brillant en el brindis, i evocadora en l’admonició del pròleg. Marko Mimica té recursos vocals imponents al servei d’un cant, en el cas d’aquest Alfonso, massa monolític, mentre que la colla abundosa de secundaris, integrants del Cercle de Perfeccionament Plácido Domingo, va complir sense problemes. Queda el cas de Gennaro, un William Davenport de timbre clar i color grat, més apropiat, en tot cas, per a quefers més lleugers, amb un agut que s’expandia sense problemes però amb una zona de passatge escanyada. Un cant aplicat i prou i una presència escènica estàtica tampoc ajudaven a augmentar l’interès per aquest Gennaro que es va quedar sense l’ària “T’amo qual s’ama un angelo” (una especialitat d’Alfredo Kraus) i sense arioso abans de morir, dos afegits posteriors a l’estrena de l’òpera.

Aquestes decisions textuals amb tota probabilitat es deuen a Fabio Biondi, més conegut com a intèrpret barroc tot i que també ha fet les seves incursions belcantistes. L’interès en tornar al màxim possible a la versió primigènia de Lucrezia Borgia explicaria també la inclusió d’un fortepiano, l’aportació del qual a la textura sonora, en les comptadíssimes ocasions en què era audible, va ser desconcertant. Com desconcertant va ser la versió de Biondi. Passatges pedestres, moments de descoordinació entre fossat i escena (i parlem de l’última funció), i distorsions dinàmiques i de temps rebuscades van conviure amb passatges ben amorosits i una evident empatia quan la protagonista tenia tot el focus sobre ella. Llavors sí que Biondi la deixava esplaiar-se sense problemes. 

La nova producció, més servicial que inspirada, venia signada per Emilio Sagi, amb decorats de Llorenç Corbella, vestuari (amb aiguabarreig d’èpoques) de Pepa Ojanguren i il·luminació d’Eduardo Bravo. Els colors dominants van ser el negre i el gris, amb tocs metal·litzats, sobre els que destacaven amb més força els vestits de Lucrezia. Petits detalls aquí i allà –el vídeo inicial del segrest d’un nen mentre juga amb una maqueta, que té el seu reflex més tard en Gennaro, el petó fugaç d’Orsini al mateix Gennaro- van ser insuficients com per donar escalf a un clima visual gèlid ni gruix a una direcció sense sorpreses ni idees dramatúrgiques rellevants. Per Devia ja va pagar la pena el viatge.

Fotos: Tato Baeza.