La Meyerbeer Renaissance dels últims anys, amb
Alemanya, el país natal del compositor, com a epicentre, té aquest 2017 un
focus evident: Le Prophète, amb noves
produccions a Essen, Tolosa de Llenguadoc i, a començaments de la temporada
vinent, la Deutsche Oper de Berlín. Ara és el torn de parlar del muntatge
presentat en l’Aalto-Musiktheater d’Essen, magnífic edifici dissenyat per
l’arquitecte finlandès que li dóna nom, una funció més remarcable a nivell
musical que escènic.
Després dels èxits monumentals de Robert le Diable (1831) i Les Huguenots (1836) que van establir
Meyerbeer com el monarca absolut de la grand
opéra a la francesa, Le Prophète no
va arribar a escena fins al 1849, un llarg període de gestació en el qual van
intervenir tant canvis en la direcció de l’Òpera de París com problemes en la
definició del repartiment i alguns desacords amb Eugène Scribe, que signà un
llibret amb no pocs forats dramàtics. Compositor i llibretista tornen a una
època històrica convulsa, les guerres de religió del segle XVI, on situen una
història d’amor que, aquest cop, cedeix el focus a la relació entre mare i
fill. El fill, i profeta, és Jean de Leyde, que va liderar els anabaptistes en
la seva pugna contra el poder dels nobles catòlics, controlant a sang i foc la ciutat
westfaliana de Münster (no gaire lluny d’Essen) fins que s’adona que aquests
fonamentalistes són tan corruptes com les forces que combaten, la qual cosa el
du a provocar una cataclísmica explosió purificadora. La trama dóna peu a un
bon grapat d’escenes espectaculars i situacions dramàtiques, sense oblidar els
parèntesis lírics. Però si l’ofici de Meyerbeer és indubtable, i la seva oïda
per als efectes orquestrals (inclosa la que deu ser una de les primeres
aparicions del saxo en un fossat operístic) ben fina, la inspiració és una mica
menys consistent que en els altres dos títols esmentats. Això no obsta a que Le Prophète sigui una obra imponent.
El retorn gradual de les obres de Meyerbeer es
deu en part a la presència de cantants preparats per a papers amb demandes
considerables, com és el cas de John Osborn, Jean de dicció acurada, aguts
valents (alguns també delicats en falset, quan l’ocasió ho requeria) i un
innegable bon gust en la línia canora. Ell va ser, com calia, un dels puntals
de la representació al costat de Marianne Cornetti com a la mare de Jean,
Fidès, a la qual la mezzosoprano nord-americana va aportar recursos vocals explosius,
tant per dalt com per baix de l’extensa tessitura, complementats per un
apreciable control del so en els passatges més afectuosos. No va ser culpa
seva, tanmateix, que el paper caigui en excessives reiteracions en l’últim
acte. Tampoc la soprano Lynette Tapia podia fer gaire amb les no gaire
fonamentades (a nivell de llibret) temptacions suïcides de Berthe, l’estimada
de Jean. Superats uns accidentats sobreaguts en l’ària de sortida, un fragment
decoratiu que no avança gaire el to general de l’obra, Tapia es va revelar com
a una intèrpret competent i poca cosa més. Karel Martin Ludvik va complir com a
Oberthal, el dolent de la pel·lícula, així com els tres anabaptistes que
enrolen Jean: Albrecht Kludszuweit, Pierre Doyen i, sobretot, Tijl Faveyts, amb
uns couplets al tercer acte que beuen
del Marcel de Les Huguenots.
A banda de cantants preparats, no menys decisiva
en una obra d’aquestes dimensions és una batuta que mantingui ferm el rumb,
fins i tot en els moments de dispersió, més propicis a afalagar la burgesia
parisenca que a servir les necessitats dramàtiques. Giuliano Carella (haig de
confessar que no l’esperava en aquest repertori) va tenir en tot moment el
control de la llarga representació (quatre hores i mitja, incloent dos
descansos), comptant al seu favor amb una més que notable orquestra, la
Filharmònica d’Essen, que es va poder esplaiar a gust en fragments com la
brillant ‘Marxa de la coronació’. Sense arribar al mateix nivell, el cor de l’Aalto-Theater
no va estar mancat d’entusiasme.
Seria il·lús pensar que avui en dia es poden reviure
els fastos parisencs de la grand opéra,
i menys en un teatre de dimensions petites com el d’Essen, però el muntatge de Vincent
Boussard era més aviat grand opéra povera,
miserabilista i lleig. Un títol que pot donar molt de sí com a denúncia del
fanatisme va quedar com un aiguabarreig sense solta ni volta, en una
ambientació contemporània on no lluïen ni els despullats plafons mòbils en l’escenari
giratori dissenyat per Vincent Lemaire (les projeccions que s’hi feien eren poc
nítides) ni el vestuari de mercat ambulant del mateix Boussard. Els tres
anabaptistes manipuladors van quedar massa caricaturitzats en la seva afició
pel menjar i els diners, fent encara més difícil d’entendre la decisió de Jean
de seguir-los. Potser perquè està retratat com un adolescent amb guitarra
rockera i pòster futbolístic a l’habitació, carn de canó per a la
radicalització?
Alguna troballa aïllada –una caixa forta com a
altar i/o púlpit per predicar- no compensa la poca capacitat de Boussard en
mostrar motivacions plausibles per als personatges ni per compensar amb enginy
els moments de suposat espectacle –el ballet dels patinadors- que van punxar sense
remissió. Feia la impressió que al director francès només l’interessava Fidès,
la mare, veu de la consciència petitburgesa que, amb el seu pentinat crepat i
la seva inseparable bossa de mà, encotilla Jean. Serà ella l’única que, junt
amb els anabaptistes, quedarà dempeus després de la deflagració final. De nou,
una sòlida lectura musical salva els mobles d’una decebedora producció, però no
va ser suficient per omplir, en aquesta funció de Dijous Sant, un Aalto-Musiktheater
amb moltes butaques buides. La Meyerbeer Renaissance té els seus límits.
Fotos: Matthias Jung
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.