El miracle de Korngold: la Deutsche Oper presenta una excepcional producció de 'Das Wunder der Heliane'

L’experiència prèvia de Die tote Stadt i el coneixement de la gravació realitzada en la imprescindible sèrie que fa lustres Decca va dedicar a l’Entartete Musik (quan la indústria discogràfica també era cultura) no m’havia preparat per a l’impacte fenomenal que ha suposat veure en directe Das Wunder der Heliane de Korngold, una òpera en la qual el compositor austríac va deixar anar sense mesura tot el seu arsenal creatiu. La nova producció que ha estrenat la Deutsche Oper de Berlín és, sens dubte, una de les fites del que portem de temporada operística.

La llista de qualificatius per definir aquesta obra és llarga: excessiva, abassegadora, desbordant, una veritable orgia musical, culminació del romanticisme més desmesurat per a una història d’amor, mort i transfiguració. També és una història d’un erotisme místic (o un misticisme eròtic) pertorbador. L’espectador només pot caure rendit (o fugir marejat) davant aquestes onades incontenibles de so, des dels refinaments més deliqüescents fins a l’hedonisme més sadollant passant per l’expressionisme més amenaçador. Wagner no és lluny d’aquesta òpera bastida sobre leitmotivs i amb una visió de la redempció per l’amor al voltant d’una figura crística amb impulsos ben humans que fa semblar Parsifal una obra de significat diàfan. Tampoc és lluny Strauss (una combinació d’Elektra i Die Frau ohne Schatten), però el llenguatge de Korngold és inconfusible per l’efusiu sentit melòdic i el sentit del color orquestral. En una d’aquestes rares coincidències que, de tant en tant, es donen en les programacions operístiques, Das Wunder der Heliane ha estat objecte aquesta temporada de l’atenció de dos teatres, malgrat que aquest títol estrenat el 1927 exigeix una orquestra i un cor d’un virtuosisme sobrehumà i tres protagonistes (soprano, tenor i baríton) capaços de superar una escriptura ben àrdua. Desconec com va anar la producció de l’Òpera de Flandes, la de la Deutsche Oper és excepcional en tots els sentits.

Principal artífex de l’èxit va ser Marc Albrecht, el director musical del muntatge, qui no es va deixar emborratxar ni hipnotitzar pels efluvis de la partitura, sinó que la va controlar amb mà ferma. No ens confonguem, no va ser en absolut una lectura asèptica ni tampoc va caure en la temptació del kitsch, Albrecht va desplegar un discurs sonor amb tota l’amplitud requerida, des dels esclats més luxuriosos fins als passatges més evocadors (el màgic preludi). En una obra amb escassa acció, el director alemany mai va permetre que la tensió dramàtica es relaxés ni un segon, alhora que atenia als mil i un detalls d’una orquestració fulgurant. La prestació de l’orquestra de la Deutsche Oper va ser poc menys que espectacular, de l’orgue a la celesta, passant per una corda sumptuosa o un metall potent. No menys encomiable va ser la tasca del cor que prepara Jeremy Bines en una part, sobretot en l’acte tercer, endimoniada per complexitat rítmica i harmònica i per tessitures tibants. La formació se’n va sortir amb els màxims honors, i, a més, participant de forma efectiva en l’acció.

El teatre berlinès va reunir un equip que, sense estrelles rutilants, va abordar amb plenes garanties tots els papers (cap de fàcil) de l’òpera. Sara Jakubiak va ser una Heliane de cant ben controlat, negociant amb seguretat les expansions del personatge sobre les onades orquestrals, amb especial menció al fragment més conegut de la partitura, “Ich ging zu ihm”, l’epicentre emocional de l’obra. Cert que les forces van defallir una mica al final de l’acte segon (ben comprensible), però el timbre carnós i l’agut lluminós van ser atots al llarg de tota la representació. Si Jakubiak va millorar, i molt, la impressió que em va fer com a Eva dels Meistersinger a Munic, Brian Jagde va ser una ben grata sorpresa. Veu ferma, calorosa, valent per dalt i fraseig sempre musical, el tenor nord-americà va aconseguir que les dificultats del paper de l’Estranger semblessin minúcies. Si en tot l’acte primer va estar brillant (preciós el duo amb Jakubiak), quan va ressuscitar va estar simplement espectacular, amb tota la convicció d’un profeta de l’amor. No es va quedar enrere el Herrscher de Josef Wagner, part més angulosa i menys lírica que el baix-baríton austríac va resoldre amb un cant que no necessitava caure en el baladreig per ser incisiu, deixant palesos també els moments en què el Senyor mostra signes de feblesa. Okka von der Damerau va ser una Missatgera insidiosa, de veu ben sòlida en tots els registres, Derek Welton va aportar tota la pietat que el Carceller mostra a l’Estranger i Burkhard Ulrich va fer una efectiva encarnació del, malgrat tot, comprensiu Jutge Cec.  

Però de què va Das Wunder der Heliane? Un Estranger que predica l’amor i la felicitat és fet presoner pel tirànic Senyor d’un reialme indeterminat. La seva esposa Heliane (l’únic personatge amb nom propi) el visita a la presó, i, fruit d’una atracció mútua, queda nua davant d’ell (sense anar més lluny). El Senyor ho descobreix i, delerós per saber la veritat sobre aquesta trobada, envia Heliane a judici. L’Estranger se suïcida per salvar Heliane, però el Senyor exigeix que, per provar la seva innocència, la dona faci que el jove ressusciti. Ella es resisteix però, finalment, el cos inert de l’Estranger reviu. Boig de ràbia, el Senyor mata Heliane, que també ressuscita per acompanyar l’Estranger cap al cel mentre el teló, segons les didascàlies, es tanca sobre “la llum i la bellesa”. Amb un argument d’aquest tarannà (el llibretista Hans Müller-Einingen va adaptar la peça Die Heilige de Hans Kaltneker) i una partitura com la de Korngold, l’opció presa per Christof Loy és d’una lògica irrefutable: enlloc d’alimentar els excessos, el director alemany aposta per un acusat contrast que, al seu torn, exacerba la força de la música.

L’extrema austeritat del decorat de Johannes Leiacker, una gran sala amb plafons de fusta a la qual la il·luminació d’Olaf Winter dóna la necessària varietat d’atmosferes, i el vestuari anys 30, predominantment negre (excepte el glamurós model blanc d’Heliane), de Barbara Drosihn permeten concentrar l’atenció en la detalladíssima direcció d’actors de Loy. La minuciositat amb què explora la psicologia de tots els personatges i les seves relacions, sense obviar cap dels elements cabdals de la trama (inclosa la nuesa d’Heliane) està acompanyada per un domini no menys exemplar de les escenes de masses, així com de la creació de petits detalls inquietants (els moviments del Jove abans d’intervenir, el nen que guia el Jutge Cec i que acaba empunyant una destral). La producció serà editada en DVD: l’espero amb impaciència.

Representació vista el 30 de març.

Fotos: Monika Rittershaus