El Liceu anuncia el nou director general del teatre i presenta la programació de la temporada 2018-19

El Gran Teatre del Liceu ha presentat sengles novetats que marcaran el seu camí a curt i mitjà termini. Per una banda, la programació per a la temporada 2018-19 i, per altra, el director general que prendrà el relleu de Roger Guasch un cop aquest ha emigrat a terres periquites. No deixa de ser irregular que el nomenament de Valentí Oviedo s’hagi produït mentre la principal administració finançadora del teatre, la Generalitat, roman escapçada, però seria ingenu negar que, atès el perfil de la majoria de candidats que circulaven per Ràdio Macuto, la tria del gestor manresà no ha generat una clara sensació d’alleujament.

L’experiència d’Oviedo en diversos equipaments i institucions culturals és, sens dubte, el millor argument per defensar la seva elecció. No es tracta, per tant, d’un OVNI que aterra sobre el Liceu ni d’un elefant dirigint-se al cementiri, sinó d’un professional en actiu del sector, de progressió força meteòrica (en 10 anys, del Kursaal al Liceu, passant per l’Auditori i l’ICUB). Cert, aquesta trajectòria no ha estat exempta de conflictes, sobretot les vagues de l’Auditori, un equipament en el qual va impulsar una necessària obertura cap a altres públics que, de retruc, ha dut a certa dilució del perfil de la casa. Potser seria massa populista titllar de populista la línia seguida aquests darrers anys (simplificant-ho a l’extrem, més bandes sonores que simfonies), però en tot cas Oviedo combina el perfil gerencial amb l’interès per la programació. Seguirà aquest camí al Liceu? S’immiscirà en la tasca de Christina Scheppelmann i/o li renovarà la confiança? És encara aviat per saber quines seran les línies mestres de la seva gestió, més enllà de la imprescindible necessitat de quadrar els números, tot i que afirmar, entre les primeres declaracions a la premsa, que el teatre ha de tenir una cara més amable inquieta una mica. Per altra banda, és significatiu que, en general, quan es parla de captar nous públics, ampliar la mirada i tòpics similars tant en voga avui en dia, quasi mai s’esmenta una recepta d’efecte segur: apostar per l’excel·lència. Ho fa la programació tot just anunciada?

Analitzats per separat els tretze títols operístics previstos per a la temporada vinent, no costa gaire trobar en pràcticament tots ells elements d’interès. El problema no és aquest, sinó la visió de conjunt que ofereix una temporada tant o més desequilibrada que la present, que fa ben difícil respondre a una pregunta ben simple: en què se singularitza el Liceu? Com a generador de projectes, no gaire, ja que l’única estrena d’una producció correspon a la première de L’enigma di Lea de Casablancas, tardana alhora que benvinguda aposta per la creació actual a la qual, de forma independent als mèrits que evidenciï un cop pugi a escena, no és forassenyat preveure un destí similar al d’altres estrenes: tornar al calaix. La resta de muntatges, coproduïts o llogats, desperten una curiositat limitada a excepció de la presència del sempre estimulant (per bé o per mal) Claus Guth amb Rodelinda. Més limitada encara és la curiositat per les tres reposicions, sobretot La Gioconda, de qui em jugo un pèsol que l’aficionat només recorda, i fa bé, les evolucions d’Ángel Corella a la Dansa de les hores.

Dues d’aquestes reposicions corresponen al mateix compositor, Puccini, nou indici dels desequilibris de la temporada. La dependència italianòfila del repertori no és dolenta en si mateixa, sinó per l’arraconament d’altres obres i estils. Per descomptat, un teatre de stagione com el Liceu no pot resumir en un sol curs tota la diversitat del repertori, és millor treballar a uns quants anys vista. Però ja s’hi poden posar fulles, l’absència del repertori germànic (cap Wagner, cap Mozart, cap Strauss) és poc defensable. I posats a recuperar títols que fa dècades no es representen a Barcelona, Les pêcheurs de perles de Bizet no estaria entre les meves prioritats. A nivell de repartiments, si citem una darrere l’altre tots els noms més atractius, la llista fa patxoca, tot i que, ben mirat, els equips més rodons són els dels títols que obren i tanquen la temporada, I puritani i Luisa Miller. En la resta, cantants potents fan costat a intèrprets prometedors i noms que són una incògnita als quals cal donar el benefici del dubte. El darrer factor que determina l’atractiu d’un teatre és la de la qualitat de les forces estables, i si l’orquestra va consolidant la progressió realitzada sota la titularitat de Josep Pons, el cor continua estancat. Una temporada, en resum, discreta sobre el paper, que, al menys, no serà més ruïnosa per a l’aficionat, ja que els preus de les entrades es mantenen respecte al curs actual (i no hi ha efecte Kaufmann). Això no vol dir que el Liceu no continuï sent un teatre car (m’acaba d’arribar el programa de l’Òpera Estatal de Baviera, i la temptació de comparar és tan injusta com inevitable), però qui no es consola és perquè no vol.

Fotos: Werner Kmetitsch /  Kåre Viemose / Javier del Real