Daniel Barenboim renova el miracle amb 'Tristan und Isolde' en una nova producció a la Staatsoper de Berlín

Daniel Barenboim i Wagner solen ser una combinació imbatible, però el que aconsegueix específicament el director argentí amb Tristan und Isolde desafia la meva capacitat d’anàlisi i genera una sobredosi de meravella. El nou miracle es va produir en la fa pocs mesos reoberta Staatsoper Unter den Linden i va comptar amb la participació decisiva de la Staatskapelle de Berlín al fossat. 

L’esplèndida acústica del renovat teatre va realçar la sumptuositat sonora de l’orquestra, al servei d’una versió de temps amplis. Barenboim és de nou el mestre absolut del flux discursiu, en el qual cada inflexió, cada ritenuto o accellerando, s’integra sense cap fissura en la construcció global. El director és capaç de mantenir l’atenció al gran arc, a la visió de conjunt sense descuidar els detalls i mantenint una de les marques de la casa, aquestes pujades de tensió que deixen trasbalsat. Des d’un preludi contingut amb mà fèrria abans d’una sobtada deflagració fins a una transfiguració d’Isolde diàfana, el recorregut, on no van faltar ni drama, ni metafísica ni sensualitat, va ser colpidor.

La nova producció reunia de nou Barenboim amb Dmitri Txerniakov, amb resultats, aquest cop, desconcertants. En el balanç final, feia la impressió que el director rus reservava tots els cartutxos per al tercer acte, després de dos actes anodins. Amb decorats del mateix Txerniakov, vestuari d’Elena Zaytseva, llums de Gleb Filshtinsky i vídeos de Tieni Burkhalter, l’ambientació contemporània ens situava en l’acte primer en un camarot luxós per a una acció sense gaire sorpreses fins a la beguda del filtre. Després del xoc inicial, Tristan i Isolde riuen a cor què vols, com si les inhibicions haguessin desaparegut per fi. A l’acte segon, situat en una sala decorada amb motius boscans, amb un menjador al fons, es desenvolupa una festa d’alta societat, amb els convidats marxant de cacera ben armats, deixant els protagonistes sols per a un llarg debat sobre la vida i la mort al voltant de dues butaques. Marke té l’aspecte d’un cap mafiós, sense que acabi de quedar clara quina és la transgressió dels protagonistes que, en el fons, no fan res.

Els flaixos videogràfics no aporten gaire cosa fins a l’acte tercer (a banda de necessitar la presència constant d'una tela transparent que distancia encara més l'acció). Aquí ens traslladem a un pis humil tipus anys 50 o 60, amb parets empaperades i una gran estufa al racó, la casa familiar de Tristan, com es confirma, primer, amb uns vídeos i, després, amb la presència en carn i ossos dels progenitors durant el deliri d’un protagonista afeblit i envellit (Txerniakov també porta a escena el solista de corn anglès). Entrem, per tant, en la ment fracturada de Tristan, sense arribar a conclusions ni gaire clares ni gaire convincents. Al final, tothom es baralla com correspon (això sí, a les fosques), sense que ningú mori, només queda Isolde en un recambró per cuidar d’un Tristan catatònic. Sabuda és la tendència de Txerniakov a desmitificar les històries que explica, llàstima que aquí l’alternativa que ofereix no sigui gaire estimulant.

En un paper que la du al límit dels seus recursos (algun accent tremolós al final, un greu un punt artificial), Anja Kampe va ser nogensmenys una Isolde abrusadora, entregada sense reserves durant tota l’obra. En la funció que comentem, Andreas Schager va ser baixa per malaltia i Tristan va ser encarnat per Vincent Wolfsteiner, rebut al final amb càlid agraïment pel públic. El timbre és més aviat ordinari, i algun detall de fraseig va estar poc cuidat, però ateses les circumstàncies, el tenor alemany va complir amb escreix, sobretot en termes de resistència. Ekaterina Gubanova va ser una Brangäne de veu brillant, semblant a la de la seva mestressa, Stephen Milling un Marke, si no l’epítom de la noblesa, sí rotund i ben modulat, Boaz Daniel un Kurwenal emfàtic i Stephan Rügamer un bon Melot. L’excursió es justificava, per descomptat, per Barenboim i, també en bona part, per Kampe.

Representació vista el 3 de març.

Fotografies: Monika Rittershaus