Claudia Mahnke i Michael Spyres viatgen per les estrelles en la nova producció de 'L'Africaine' a Frankfurt

L’Òpera de Frankfurt ha decidit presentar la nova producció de l’òpera pòstuma de Meyerbeer amb un doble títol, L’Africaine – Vasco da Gama, és a dir, el títol amb què es va estrenar el 1865 (encara que la protagonista no fos pas africana) i el que també havien considerat el compositor i el seu llibretista, Eugène Scribe, també traspassat abans de l’estrena. La decisió és un bon recordatori de l’eix que recorre l’obra, la colonitzada i el colonitzat, lligats per una història d’amor impossible. De fet, Vasco, amb la seva obsessió per la conquesta i la glòria, deu ser dels personatges més antipàticament egocèntrics de tota la literatura operística, malgrat la música meravellosa que té al seu càrrec.

 

Aquesta trobada, o, més ben dit, topada de civilitzacions, la trasllada el director d’escena Tobias Kratzer al món de la ciència ficció, inspirant-se en les sondes Voyager i Pioneer que als anys 70 del segle passat duien missatges de la Terra a possibles civilitzacions extraterrestres. Aquí, Sélika i els seus són criatures d’un altre planeta de pell blava (una barreja d’Avatar i els Barrufets) amb bonys al cap, mentre que Vasco, com era d’esperar, és un astronauta solcant l’espai. El concepte hauria estat més plausible, o fàcil de pair, si la realització visual (Rainer Sellmaier per a decorats i vestuari, Manuel Braun per als vídeos, Jan Hartmann per a les llums) no hagués semblat digna d’una space opera de sèrie Z. La nau espacial de l’acte tercer era d’una pobresa esfereïdora, igual que els vestits d’astronauta, mentre que la caracterització dels extraterrestres bé podria merèixer una demanda judicial per part dels afectats. El seu planeta, a més, recordava un Garden Center presidir pel color blau. El teatre no és el cinema, i en un gènere com la ciència ficció el risc de caure en el ridícul és ben gran. Una altra perla de la funció va ser el vol dels astronautes fora de la nau a l’acte tercer, moment rebut amb aplaudiments i franques rialles per part del públic, que deuria pensar que era millor agafar-s’ho tot a broma. 

Kratzer va afegir alguns vídeos per contextualitzar la proposta, com imatges de Carl Sagan (el responsable de la mítica sèrie Cosmos), o un fragment dels Tristos tròpics de Lévy Strauss projectats com el text introductori de La guerra de les galàxies. Una direcció poc inventiva, tot i algun apunt sense continuïtat –el nen assetjat pels seus companys durant l’obertura, a causa per la seva obsessió per un coet-, tenia el llast afegit d’algunes solucions ridícules (una civilització que navega per l’espai mata els terrícoles a coltellades?). Per sort, al final el muntatge es va redreçar una mica amb un bri de poesia, amb Sélika flotant cap a Vasco (més aviat, eren els seus dobles) en ple deliri premortem abans que la crua realitat faci la seva entrada: el descobridor torna victoriós per reclamar el planeta a cop de bandera clavada sobre la seva superfície.

Sort que el vessant musical va ser més estimulant, amb una versió força extensa de la partitura de Meyerbeer a partir de l’edició crítica estrenada, com a Vasco de Gama, el 2013 a Chemnitz. Va ser destacable, sobretot, la llarga escena de la mort de Sélika, punt culminant de la magnífica interpretació de Claudia Mahnke: veu dúctil i segura per dalt i per baix, i fraseig meticulós que feia justícia al vessant més tendre d’aquesta reina fatalment enamorada de l’home equivocat. Aquest va ser encarnat de forma no menys remarcable per Michael Spyres, amb una veu perfectament col·locada i una línia senyorívola. Només algun agut blanquinós i una relativa manca de potència en els passatges més dramàtics podia fer enyorar un tenor de recursos més voluminosos. A canvi, el cantant nord-americà va signar un deliciós ‘O doux climat’ (altrament coneguda com ‘O Paradis’). 

Kirsten MacKinnon s’incorporarà la temporada vinent a la troupe de Frankfurt (de la qual Mahnke n’és un brillant exponent), un bon fitxatge si hem de jutjar per una Inès de veu fresca i brillant. Andreas Bauer va aportar la rudesa requerida al dolent Don Pedro (la seva baralla amb Vasco a l’acte tercer va ser un dels moments més ridículs del muntatge), mentre que Brian Mulligan feia oblidar la recautxutada caracterització amb un Nelusko de gran prestància. Un aplicat equip de secundaris, entre els quals Magnús Baldvinsson doblant com a Gran Inquisidor i Gran Sacerdot de Brahma (els extremismes religiosos es toquen), va estar a les ordres d’Antonello Manacorda. La seva prioritat semblava més aviat l’eficàcia dramàtica que l’exploració de les no poques belleses de la partitura. La Frankfurt Opern- und Museumorchester, tot i algun solista meritori, no va anar gaire més enllà d’un so pla i pastós, probablement poc estimulada per la batuta. Malgrat tot, la representació va tenir prou atots vocals com per aportar arguments consistents a la validesa de L’Africaine. O de Vasco da Gama.

Representació vista el 2 de març.

Fotografies: Monika Rittershaus