Entrades
No era conscient que trobava tant a faltar
veure Britten en directe fins a la remarcable producció de Peter Grimes que ha presentat el Palau de les Arts de València. Un
muntatge que, al mateix temps, posava en evidència que la salut artística del
teatre, malgrat les incerteses que l’envolten, segueix sent bona, en no poca
mesura gràcies a les seves forces estables, l’Orquestra de la Comunitat
Valenciana i el Cor de la Generalitat Valenciana.
La brillantor de la formació orquestral va ser
un element que Christopher Franklin va aprofitar de valent en la seva enèrgica versió.
El director d’orquestra nord-americà va estar atent a les onades líriques, als
passatges més lleugers i, en especial, a les parts més abrasives, més modernes
(per dir-ho d’alguna manera) de la partitura de Britten. Per la seva banda, el
cor va lluir de nou una potència, entrega i equilibri impressionants: els seus
ferotges “Grimes” quan comença la cacera del protagonista glaçaven la sang. La
tragèdia de Grimes és més impactant si, tot i els dubtes que pugui generar la
seva conducta, s’estableix algun grau d’empatia amb el dissortat pescador.
Aquest va ser el cas de Gregory Kunde.
En un nou capítol de la increïble etapa
tardorenca de la seva carrera, el tenor nord-americà va ser un Grimes
commovedor, cantat de la forma més bella imaginable (un cop més, l’experiència
belcantista es demostra benèfica), amb una línia musical i una dicció de gust
impecable, amb la intensitat requerida en els moments clau sense caure en la
ferotgia exagerada. Un Grimes cansat, envellit i somiador, d’un inefable alè poètic
a “Now the Great Bear and Pleiades” i
que va assolir una desintegració final que, no per està feta amb mitjans
purament vocals i musicals, va ser menys devastadora. Una creació inoblidable.
La resta del repartiment va estar lluny d’aquest
nivell, sense, tanmateix, cap daltabaix que desestabilitzés el resultat general.
Leah Partridge va ser una tendra Ellen Orford, amb la part superior de la veu,
un xic metàl·lica, desplegant-se sense problemes, en contrast amb la feblesa
del greu mostrada en diversos passatges. Robert Bork va ser un Balstrode
estentori i no prou flexible, Dalia Schaechter una Auntie curta per dalt i per
baix, i Rosalind Plowright, una Mrs. Sedley de limitat relleu. Millor impressió
va causar l’incisiu Bob Boles de Richard Cox i, sobretot, el desimbolt Ned
Keene de Charles Rice.
El liceista amb memòria recordarà que l’any de
l’incendi del teatre estava programat Peter Grimes en una coproducció amb La
Monnaie amb la pròpia orquestra del teatre brussel·lès sota la direcció d’Antonio
Pappano (a qui, ai las, no hem vist mai més al coliseu de les Rambles). És aquest
veterà muntatge signat per Willy Decker el que, no només ha representat, sinó
que també ha adquirit el Palau de les Arts. Una compra excel·lent, per altra
banda, perquè el treball de Decker comparteix l’eficàcia atemporal de les seves
millors propostes (una mica com en el cas de Robert Carsen), bastida sobre una
idea central potent i servida per una atractiva abstracció/austeritat visual (John
Macfarlane és l’autor de decorats i vestuari, amb Trui Malten responsable de
les llums), on també juguen un paper destacat l’exagerada inclinació del
decorat, la nuesa del mateix, amb pocs i significatius elements d’attrezzo (la
creu, el taüt), i el predomini del negre. Decker també té un gran domini dels ressorts
teatrals, amb una ajustada caracterització tant dels individus com del grup. De
fet, ja des de la primera imatge de Grimes carregant el taüt de l’aprenent
mort, la confrontació entre individu i col·lectivitat està mostrada amb tota la
seva cruesa. Una societat rígida, incapaç d’acceptar el que no vol entendre, el
que no s’emmotlla a les seves normes, davant la qual no només Grimes sucumbirà,
també Ellen: en la darrera escena, la mestra, a contra cor, acabarà d’integrar-se
en el cant comunitari, amb tothom amb el rostre amagat rere el paper. Una
imatge desoladora.
Representació vista el 10 de febrer.
Fotografies: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.