'Andrea Chénier' al Liceu: Jonas Kaufmann està ben acompanyat per Sondra Radvanovsky i Carlos Álvarez

L’star system té les seves servituds. El reclam del tenor més desitjat del món va causar una excitació com feia temps el Liceu no experimentava, una excitació amanida amb la por, expressada més o menys sotto voce, que l’adveniment del nou messies no s’acabés de materialitzar. Temença comprensible, perquè l’astre arribava acompanyat de preus astronòmics. Al final, Jonas Kaufmann va venir, va cantar i va triomfar. Es pot discutir si el model ideal és contractar per a només tres funcions un divo que arriba poc abans de l’estrena, com si caigués en paracaigudes sobre la producció (que, per sort, coneixia), però també cal reconèixer l’habilitat del Liceu per caçar un tenor que limita força les aparicions en escenaris operístics.

Una altra servitud de l’star system és que, a aquests nivells, els cantants estan sotmesos a un escrutini implacable, pressionats per expectatives sovint poc raonables. El protagonista d’Andrea Chénier de Giordano escau a la perfecció a les característiques de Jonas Kaufmann, que va debutar el paper el 2015 en la producció del Covent Garden presentada al Liceu. El timbre no té la lluminositat mediterrània dels grans referents del passat, circumstància que el tenor bavarès compensa amb la seducció d’una veu de tints ombrívols que fa justícia a la morbidezza dels arravataments poètics de Chénier. Amb un cant d’una intel·ligència suprema, capaç de trobar infinitud de gradacions en un fraseig presidit per un legato inexhaurible, però també amb la petulància imprescindible de l’agut en els moments climàtics, Kaufmann va emocionar en el cèlebre Improvviso o en un immarcescible ‘Come un bel dì di maggio’ i va galvanitzar amb un impetuós ‘Sì, fui soldato’. Decalatges puntuals amb el fossat van ser l’únic indicador que els assajos havien estat mínims. Amb una partenaire com Sondra Radvanovsky potser va quedar més evident per als que no l’havien escoltat abans en directe en una òpera que la veu del tenor, més que voluminosa, està magníficament projectada, però, sense renunciar mai a la iridescència del fraseig, Kaufmann va treure la trompeteria necessària per culminar de forma apoteòsica el duo final. El deliri subsegüent del públic de l’estrena va ser la reacció inevitable.

Una òpera com Andrea Chénier només pot funcionar amb tres protagonistes que vagin a totes sense defallir, i el Liceu va reunir el que no és forassenyat titllar de repartiment insuperable. En el segon debut d’un rol de la temporada, Radvanovsky va ser una Maddalena abrusadora, amb una veu d’inusitada amplitud, revestida d’un metall que li ajuda a superar sense problemes els envits orquestrals, que la soprano d’Illinois modula amb un control impecable reforçat per les incursions belcantistes. Una major assiduïtat aprofundirà sens dubte una interpretació que només en la forçada jovenesa del primer quadre peca de poc convincent i esmolarà una dicció en ocasions boirosa. A canvi, l’expressivitat desfermada per Radvanovsky va tenir efectes colpidors tant en els duos amb Kaufmann com en una ‘La mamma morta’ amb què va ensorrar el teatre. Minuts abans ja ho havia fet Carlos Álvarez en un ‘Nemico della patria?!’ d’una generositat vocal fora mida, saludat per ovacions inacabables. El baríton malagueny continua lluint un estat de forma pletòric que li permet resseguir amb la màxima fidelitat l’evolució de Carlo Gérard, des de la fúria revolucionària a la comprensió cap a l’amor dels protagonistes, passant per la concupiscència eixelebrada que el fa oblidar els seus nobles ideals.

Al voltant d’aquestes tres figures, Giordano i el llibretista Illica creen una àmplia panoràmica de personatges entre els quals cal esmentar el Roucher de Fernando Radó, el Fléville de Toni Marsol, el Mathieu de Manel Esteve i l’apropiadament llefiscós Incredibile de Francisco Vas, mentre que la Madelon d’una il·lustre veterana, Anna Tomowa-Sintow, aportava la nota entranyable, malgrat l’extrema fragilitat vocal. Menys satisfactòria va ser la Bersi de Yiulia Mennibaeva, desajustada en els dos extrems. Des del fossat, Pinchas Steinberg va lligar tots els elements de l’efervescent partitura, amb un tremp dramàtic infalible i traient bon profit d’una orquestra que ha progressat molt des que va dirigir la mateixa obra al 2007. 

La producció de David McVicar basava les seves qualitats, d’entrada, en una detallista recreació de l’era de la Revolució Francesa, amb un colorista vestuari de Jenny Tiramani i un monumental decorat de Robert Jones (especialment ressenyable el saló aristocràtic del quadre primer), puntuat per un gran teló amb la tricolor amb una cita de Robespierre sobre Plató foragitant els poetes de la seva república, frase que apareix al final de l’obra en el llibret, tot i que no està pas cantada. L’altre gran atot de McVicar és una acurada direcció de personatges que no descuida les escenes de conjunt, ben menades per l’encarregada de la reposició, Marie Lambert. Només en comparació amb el DVD del muntatge original es poden detectar detalls ara més aigualits, com un pare de Gérard no gaire vecchio, elements negligibles davant el triomf global de la representació.

El segon repartiment convocat pel Liceu, sense, com era de suposar, l’esclat estel·lar de l’estrena, no va estar mancat pas de qualitats. Jorge de León posseeix una trompeteria d’impacte que li permet ser un Chénier poderós, una encarnació ideal per als que volen el seu verisme ben carregat de testosterona, no tant per als que prefereixen una interpretació més ajustada al caràcter poètic del personatge. I és que, sense negar les dosis d’excitabilitat que un enfocament d’aquesta mena proporciona, el cant monolític del tenor canari tendeix a l’avorriment. Com a actor va tendir a l’hieratisme, a banda que, al quadre segon, no va fer pas de borratxo com Kaufmann (per altra banda, un dels elements discutibles de la direcció de McVicar).

Julianna Di Giacomo pertany a l’estirp, sembla que inexhaurible, de sopranos nord-americanes de veu cremosa (aquí, amb un punt d’estridència en l’extrem agut) i homogènia, amb un fraseig, si no extremament personal, sí aplicat que li permet complir amb tots els requisits expressius de Maddalena. Amb una veu expansiva per dalt i feble per baix, Michael Chioldi va ser un Gérard perfectament vàlid. Gemma Coma-Alabert va representar una millora substancial com a Bersi, mentre que a Elena Zaremba li sobra veu per a Madelon. Tres darrers comentaris, dos de tipus logístic: què han fet amb la megafonia dels avisos, cada cop menys audibles? Quan tornarà a ser instal·lat el teló, que afavoriria salutacions menys desangelades que les actuals? I, finalment, tindrem la temporada vinent representacions d’aquest tremp?

[Versió ampliada de l’article publicat al diari ARA l’11 de març]

Representacions vistes el 9 i el 17 de març  

Fotos: A. Bofill