Entrades
“Oh,
paraula que em manques”. D’aquesta manera es lamenta Moses al final de l’òpera
de Schönberg que coprotagonitza el profeta que va treure el poble d’Israel
d’Egipte. El compositor austríac mai va completar el darrer acte d’aquesta obra
de gran densitat musical i filosòfica, que planteja, a més, formidables reptes
interpretatius a la companyia que decideix dur-la a l’escenari. La Semperoper
de Dresden se’n va sortir amb els màxims honors en l’estrena d’un muntatge que
suposava també el debut de Calixto Bieito en un dels teatres de més rica
tradició d’Alemanya.
Amb Moses
und Aron, Bieito torna a Schönberg 20 anys després del màgic Pierrot lunaire que va dirigir al Teatre
Lliure. Escrita en part en l’estada, el 1932, del compositor a Barcelona,
convidat per Robert Gerhard, durant la qual va néixer la seva filla Nuria,
l’obra planteja el dilema irresoluble entre pensament i llenguatge, entre una
idea pura i absoluta com Déu i la seva representació per un llenguatge que mai
podrà copsar tota la seva dimensió. Però la corrupció de la idea pel llenguatge
també pot dur a la manipulació extrema d’un poble més disposat a seguir cegament
una retòrica llaminera que no pas un àrid concepte abstracte.
L’austeritat de la producció de Bieito manté
l’extrema estilització de les darreres propostes del més internacional (i menys
present a casa nostra) dels directors catalans. Només li calen tres murs
blancs, el darrer inclinat i mòbil, perquè el decorat de Rebecca Ringst evoqui,
amb el reforç de les llums de Michael Bauer, la buidor del desert, mentre que
un altre col·laborador habitual de Bieito, Ingo Krügler, signa un vestuari de
quotidiana contemporaneïtat.
La tensió dialèctica entre Moses i Aron, entre
l’encarnació de la idea i el seu mistificador portaveu, està delineada amb la
precisió habitual en Bieito. Però no és només la paraula el que manca al
profeta, també, i això és cabdal en l’època en què vivim, la capacitat de crear
imatges seductores. I aquestes imatges són les que proveeix amb escreix Aron
als inquiets israelians, mitjançant ulleres de realitat virtual. D’aquesta
manera, l’adoració del vedell d’or esdevé un bombardeig d’imatges de tota mena
que arriben fins a la pornografia i la violència d’un videojoc, un bon
paral·lel a l’orgia assassina amb què culmina l’escena. La distància entre
Moses i Aron és insalvable, com marca l’allau de pedres que cauen durant la
seva última confrontació. La idea no només ha estat desvirtuada per la paraula,
també per la irrealitat física de la realitat virtual: la solitud final de
Moses és doblement colpidora.
John Tomlinson té tot el carisma i (encara que
sembli contradictori) l’eloqüència de Moses, mentre que Lance Ryan aporta una
veu potent a Aron. Entre la diversitat de petits papers cal destacar les
aportacions de la soprano Tahnee Niboro i la mezzosoprano Christa Mayer. Des
del fossat, Alan Gilbert va oferir una lectura de gran tensió dramàtica, posant
al servei de l’esmolada música de Schönberg la sumptuositat de la Staatskapelle
de Dresden, sense per això estalviar els seus elements més astringents. Formidable
de precisió i entrega va estar el cor de la Semperoper, després de mesos de
treball per abordar una de les partitures més àrdues del repertori. Per als
amants de les anècdotes fútils, Calixto Bieito no va rebre cap protesta, i sí
molts aplaudiments, en les salutacions finals d’aquesta reeixida estrena.
Representació vista el 29 de setembre
Fotografies: Ludwig Olah
[Una versió d’aquest text va ser publicada l’1
d’octubre al diari ARA]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.