La Fura dels Baus es retroba amb Faust inaugurant la temporada de l'Òpera de Lió amb 'Mefistofele' de Boito

Faust i La Fura dels Baus són vells amics. Al teatre, al cinema, a l’òpera, el col·lectiu català ha ofert al llarg dels anys variats acostaments a la història, cristal·litzada per Goethe, del doctor que pacta amb el diable. Quedava en cartera Mefistofele, d’Arrigo Boito, títol que Àlex Ollé aborda en una nova producció que ha inaugurat la temporada de l’Òpera de Lió, companyia que confia de forma regular en el director furero.

 

Com el títol bé indica, l’epicentre d’aquesta òpera estrenada, en la seva versió definitiva, el 1875, és el dimoni, més que no pas Faust, i així ho reflecteix Ollé en un muntatge que, tanmateix, no pot evitar caure en les irregularitats que caracteritzen el material de base. A diferència d’altres adaptacions, Boito, més conegut com a llibretista de les últimes òperes de Verdi (Mefistofele és l’única partitura seva que ha entrat en el repertori), es va basar en els dos llibres de l’opus màgnum de Goethe, emmarcant el seu propi text amb el desafiament del diable a Déu. Entremig, un seguit d’escenes deslligades amb poc desenvolupament dramàtic i psicològic, redimides per una música que assoleix moments de gran inspiració.

Ollé transforma la història en els deliris violents d’un pobre diable que neteja el laboratori biològic on treballen Faust i Margherita disseccionant cors, i a qui, en el pròleg celestial, els àngels arrenquen, justament, el cor. Una gran plataforma enlairada sobre la que se superposen diversos elements és l’eix del decorat d’Alfons Flores, col·laborant de nou amb Ollé, a l’igual que Lluc Castells, responsable d’un vestuari que va de les granotes protectores del laboratori a les plomes cabareteres (força kitsch) en l’escena del Sàbat clàssic de l’acte quart. Flores i Castells van tornar a dur llaços grocs al sortir a saludar, sense que el públic de Lió s’immutés, a diferència de la reacció intolerant fa poques setmanes al Teatro Real de Madrid. Potser els lionesos no sabien què volien dir.

Al costat d’alguns recursos gastats –la festa frenètica al laboratori a l’acte primer, els excessos al club nocturn on es desenvolupa el sàbat de l’acte segon-, Ollé va crear imatges suggestives tant al pròleg com, sobretot, a l’acte tercer, on, en un enginyós capgirament, l’empresonada Margherita expressa el seu amor per un Mefistofele incapaç d’estimar i el seu horror per Faust. La noia no puja pas al cel, sinó que mor en una gran cadira elèctrica, abans de transformar-se, en un bon cop d’efecte, en una seductora Elena per a l’acte següent. En l’epíleg, un Mefistofele ja del tot embogit fa amb Faust el mateix que als angelets del pròleg: degollar-lo. 

     

Amb Daniele Rustioni, Lió compta amb un director musical de primer ordre que, a banda de dissimular amb habilitat els alts i baixos de l’obra, va obtenir de les notables forces estables del teatre (sobretot el cor, que té una participació transcendental) una prestació pletòrica. John Relyea va ser un Mefistofele tenebrós, tot i que el muntatge no ajudava a desenvolupar el vessant sardònic que té el dimoni de Boito, i Evgenia Muraveva una Margherita de lirisme mesurat, amb un agut que tendia a quedar baix (més desimbolta es va mostrar com a Elena). Bona tasca d’Agata Schmidt (Martha i Pantalis) i Peter Kirk (Wagner i Nereo), amb la qual cosa ens queda el cas de Paul Groves. El nord-americà és un tenor de musicalitat irreprotxable, però ni el timbre poc llatí (preferible, al menys, en aquest repertori) ni els problemes en l’agut no van ajudar gaire a convèncer que aquesta partitura li convenia. En tot cas, amb el cantant nord-americà com a Faust es pot dir que La Fura dels Baus tancava un cercle: Groves va ser també el protagonista de la mítica La damnation de Faust de Berlioz al Festival de Salzburg, el 1999, el gran trampolí internacional de la companyia.  

Funció vista l’11 d’octubre de 2018.

Fotos: Mar Florès Flo, Jean-Louis Fernandez

[Versió ampliada de l’article publicat el 13 d’octubre al diari ARA]