L'òpera com a experiència total: el commovedor 'Orphée et Eurydice' de Gluck a l'Opéra Comique de París

Orfeu es gira i mira. Amb aquestes dues accions tan simples es condensa tota una tragèdia, dues accions que són la base conceptual de la nova producció de l’Opéra Comique d’Orphée et Eurydice de Gluck, en la versió que Berlioz va preparar el 1859 per a Pauline Viardot fusionant les versions originals de Viena i París. Un muntatge que, com pocs cops sol passar, només es pot definir com una experiència total, una immersió profunda en la mort i el dolor per la pèrdua, on música i escena respiren ensems amb efectes pertorbadorament colpidors.

És aquesta mirada global la que explica i justifica algunes de les opcions adoptades per Raphaël Pichon, director musical de l’espectacle i fundador de l’Ensemble Pygmalion. El músic francès prescindeix de la brillant obertura (reemplaçada per un passatge ominós del ballet Don Juan ou le Festin de pierre del mateix Gluck) i, sobretot, del lieto fine amb les danses conclusives, per deixar pas a una represa del planyívol cor inicial sense les intervencions del protagonista. Una altra decisió semblava d’entrada un contrasentit, que el so orquestral de l’Ensemble Pygmalion fos més propi del segle XVIII que del XIX, més preclàssic que romàntic (encara que fos Gluck filtrat per Berlioz). Però la coherència del propòsit general va estar acompanyada per la brillantor de la realització pràctica, per l’entrega sense defallences de l’orquestra i d’un cor que va mantenir la cohesió (i una afinació miraculosa) sense deixar de moure’s i actuar. Ras i curt, la quantitat de matisos, de colors, d’accents que va extreure Pichon va ser al·lucinant.

Marianne Crebassa es referma com una de les veus joves més mereixedores d’atenció i seguiment (el seu Sesto a Salzburg l’any passat és impossible d’oblidar). La cantant francesa va ser un Orphée commovedor, amb un timbre sucós de mezzosoprano, de color personal per alguns tocs gens molestos d’agror, sense problemes ni per dalt ni per baix com palesava la brillant ària que tanca l’acte primer amb la demostrativa cadència escrita a major glòria de Viardot. Amb laments escruixidors, un “Quel nouveau ciel” extàtic i un “J’ai perdu mon Eurydice” de noble contenció i no per això menys emotiu, Crebassa va estar extraordinària de començament a final, ben acompanyada per l’Amour més carnós que d’habitud de Lea Desandre i la dolça Eurydice d’una Hélène Guilmette a qui no es va notar la indisposició anunciada. 

La fusió entre la concepció musical de Pichon i el dispositiu escènic del muntatge d’Aurélien Bory s’ha de veure per creure. El director francès va construir la posada en escena a partir d’una tècnica d’il·lusionisme teatral del segle XIX, el Pepper’s Ghost, que permet projeccions fantasmagòriques. Un gran mirall sospès sobre l’escenari de l’Opéra Comique permetia d’entrada veure projectat el famós quadre de Corot amb el poeta traci traient la seva esposa del regne de les ombres alhora que es creaven efectes màgics (el vol d’Amour, les contorsions de les fúries) reforçats per una treballada poètica del cos (amb la participació de sis ballarins i artistes de circ) i un ús del dualisme entre blanc i negre, tant en el vestuari de Manuela Agnesini com en les llums d’Arno Veyrat, no per simple menys suggestiu.

L’entrada d’Orphée als Camps Elisis ve acompanyat d’un sensacional cop de teatre: tota la sala queda en penombra absoluta i només se sent el so acaronador de la flauta. De mica en mica, la llum torna, però el mirall ha estat girat, i les figures que hi ha al darrere queden difuminades, com veritables espectres. Fins i tot el so també queda, volgudament, esmorteït. El desenllaç és ràpid un cop Orphée es gira cap a Eurydice, arriba la segona mort (o és una il·lusió, la primera ja havia estat la definitiva?) i al protagonista només li queda la música per a un consol impossible. Ni l’amor ja té paraules, tot acaba en silenci i foscor. Un espectacle que vindica l’òpera com a art total com pocs cops es pot veure en un teatre.

Fotos: Stefan Brion i Pierre Grosbois

Representació vista el 12 d’octubre