La nau de Calixto Bieito navega per la immensitat de la Bastilla: 'Simon Boccanegra' a l'Òpera Nacional de París

No deixava de ser un contrasentit caminar per un París que protegia finestres i aparadors el vespre abans d’una manifestació dels ‘armilles grogues’ mentre anava rumb a la Bastille per a una òpera que implora pau i amor. La nova producció de Simon Boccanegra que Calixto Bieito ha estrenat a l’Òpera Nacional de París manté l’estètica d’algunes recents propostes del director català, com el despullament tenebrós de l’escena que destaca encara amb més força l’únic element del decorat dissenyat per Susanne Gschwender, una gegantina carcassa de vaixell que navegava per l’espai immens del teatre.

Aquest vaixell fantasmal era tan refugi com mirall de la ment traumatitzada del protagonista, perseguit pel fantasma de la seva estimada Maria. La filla de Fiesco és arrossegada per aquest en una bossa de cadàver, encara agitant-se durant ‘Il lacerato spirito’ per, un cop morta, deambular ensangonada i mig nua. Fins i tot la seva filla Amelia/Maria la veu fugaçment, però l’espectre desapareix quan, al moment de la seva mort, Simon (en pau?) puja per darrer cop al vaixell i salpa sol. Si els vídeos de Sarah Derendinger subratllen, amb els seus rostres gegantins, els efectes del drama de Simon i Maria, Bieito no s’oblida de la dimensió pública del dux de Gènova vers un poble vestit (com ja és costum amb Ingo Krügler) amb una barreja d’anys 60 i 70, amb Simon prenent una dimensió messiànica en l’escena del consell. Al costat del protagonista, el personatge que més interessa el director és el tèrbol Paolo Albiani, mostrat de forma repetida refrescant-se amb l’aigua de la galleda que du en tot moment. El seu final, per degollament, era el que es podia esperar en un muntatge de Bieito.

El despullament del muntatge, tot i els llums a vegades tallants de Michael Bauer, funciona en la immensitat de la Bastilla gràcies a la capacitat de Bieito per extreure impensables recursos dramàtics dels seus cantants. Això va ser especialment cert en el cas de Ludovic Tézier, un intèrpret que a vegades peca de certa placidesa. No va ser el cas d’aquest Simon amb què el baríton francès va obtenir un triomf del tot merescut, un pas més en la progressiva conquesta de papers verdians. Amb una veu imperial, de timbre de noble vellut, homogènia, Tézier va desplegar tanta tendresa com autoritat, i si l’escena del consell va ser d’una fermesa incontestable, en la mort els accents van ser commovedors. Aquest Simon va trobar un antagonista formidable en el Paolo de Nicola Alaimo, baríton també d’essència noble (té el paper del dux al seu repertori), la qual cosa dóna una perspectiva més inquietant a la seva malvolença i maquiavelisme. Insinuant al pròleg, penetrant a l’acte segon, patètic en la mort, Alaimo va lluir en totes les intervencions d’aquest proto-Iago.

Mika Kares va ser un bon, més que no pas excepcional, Fiesco, més segur per baix que per dalt. La parella romàntica va comptar amb l’Amelia dolça, de pianíssims delicats de Maria Agresta, també vibrant a nivell escènic, mentre que Francesco Demuro, tot i un color no gaire seductor (i la sensació que el paper li anava una talla gran), va ser un apassionat Adorno. Comptat i debatut, no va ser la direcció de Fabio Luisi l’aportació més rellevant de la representació? Potser el fet de ser genovès li va aportar un estímul afegit, en tot cas la seva va ser una versió plena de poesia. L’evocador preludi ja posava sobre avís (i la introducció de l’acte primer ho va confirmar del tot) de l’òptica amorosida del director italià, una lectura frasejada amb delectació, amb un amor evident per l’atmosfèrica escriptura verdiana, atenta tant als cantants com al sosteniment de la tensió dramàtica i capaç de construir de forma magistral el gran clímax de l’escena del consell. L’orquestra i el cor (en gran forma des de l’arribada de José Luis Basso) van respondre a la perfecció a les indicacions de la batuta.

Representació vista el 7 de desembre

Fotos: Agathe Poupeney