El Palau de les Arts de València obre la temporada amb una polèmica 'Die Zauberflöte' de marcat caràcter polític

Feia temps que no veia una reacció tan irada d’una part del públic per una representació operística, en concret d’una part dels espectadors de la inauguració de la temporada oficial del Palau de les Arts de València (per donar una idea del perfil, déu n’hi do els abrics de pell que hi havia, tot i la temperatura gens gèlida), alguns dels quals fins i tot perdien els papers escridassant la llotja amb les primeres autoritats de la Generalitat i el ministeri de Cultura: millor no intentar esbrinar quines motivacions hi havia al darrere. Va ser ben comprensible que la producció de Die Zauberflöte signada per Graham Vick no els fes gens de gràcia perquè, en part, era un torpede contra el que representaven, però tampoc n’hi havia per tant.

El muntatge s’havia estrenat a l’estiu al Festival de Macerata, amb l’obra íntegrament traduïda a l’italià. La proximitat que dóna l’ús de l’idioma propi es va perdre a València, un factor que crec va minar la coherència global de la proposta de Vick, ja que, si l’obra es va cantar tal com la va escriure Mozart, els diàlegs es van fer en alemany (amb una varietat exagerada d’accents) i castellà, no només per part dels extres aplegats pel director britànic, també per alguns dels solistes. I és que Vick, a través de la seva Birmingham Opera Company, és un ferm apòstol de les produccions operístiques amb un fort component comunitari, d’aquí la idea de comptar amb un bon nombre de figurants voluntaris de tot tipus i condició, una iniciativa lloable que, en la seva materialització pràctica en un teatre convencional, encara que sigui modern, no va quallar. Com tampoc havia quallat una producció anterior de Vick que el Festival de Salzburg només va representar un any.

Si el número tres, de reminiscències maçòniques, recorre l’obra, tres són els referents sobre els quals Vick centra el muntatge, amb un decorat (dissenyat, com el vestuari, per Stuart Nunn) amb rèpliques del Banc Central Europeu de Frankfurt (amb tot de míssils darrere), una botiga Apple i Sant Pere del Vaticà. Tres centres de poder i subjecció social, tots amb secrets i un marcat caràcter masculí: va ser un bon cop de Vick, en el cor de sacerdots (de múltiples credos) mostrar les dones cantant sense veu, només movent els llavis. A banda d’aquest decorat, diguem-ne, lleig, Vick guarneix tota la sala amb un munt de pancartes estampades amb totes les reivindicacions imaginables: pensions, violència de gènere, dret a la vivenda, homosexualitat o contra la corrupció (detall deliciós, tractant-se d’on érem). A escena, la massa d’actors anònims encercla en un campament improvisat a la 15M aquests centres de poder, una massa que comentarà l’acció i esperonarà els protagonistes, amb un rol més actiu a l’acte segon. 

Els diferents estrats que sobreimposa Vick no sempre quadren, ja que, a banda de la mirada crítica al nostre present, alguns elements de direcció i del text dels diàlegs qüestionen la mateixa obra des de dins, en especial els aspectes racistes i misògins (sense anar més lluny, les dones mengen pomes de l’arbre amagat rere la botiga d’Apple). Malgrat tot, hi ha algunes idees dramatúrgiques brillants i solucions enginyoses (cridaneres, també). Per exemple, la serp que persegueix un Tamino en xandall i bossa del València és una excavadora, Papageno va disfressat de pollastre-anunci d’una cadena de menjar ràpid, Sarastro sembla un executiu d’una gran corporació, i Papagena apareix en un cubell de reciclatge. La caracterització de la Reina de la Nit és menys encertada, però en la segona ària Vick sorprèn: Pamina, fins llavors una adolescent vestida de rosa hortera, es transforma en un clon de la mare, una dona sensual amb criteri propi, mentre que en la darrera escena la Reina adopta l’aspecte de la filla en el seu cop fallit. El component sexual, més o menys implícit en el text original, és ben subratllat, i és evident que Monostatos –caracteritzat no com a negre, sinó amb un passamuntanyes- vol violar Pamina. Ai las, les bones idees queden anorreades en un final lamentable: no es tracta només d’una coreografia patètica, la germanor general aconseguida després que Pamina i Tamino facin caure els tres bastions del poder no està gens justificada per tot el que hem vist abans (per què Sarastro cedeix el poder que ha lluït amb tant d’orgull durant tota l’obra?). Qui sap, potser sense els condicionants d’un teatre de temporada convencional les idees de Vick, disperses i exposades amb un ritme desigual, donarien un resultat més convincent. A València, no va ser el cas.

Lothar Koenigs, excepte en algun final de número tallant, va signar una versió musical amorosida, amb tempos ajustats i un òptim acompanyament de les veus, obtenint també un bon rendiment de l’orquestra (esplèndida Magdalena Martínez a la flauta) i del cor, si bé la ubicació dins la sala en alguns moments desequilibrava el so. Del repartiment, l’element més destacat va ser la Pamina de Mariangela Sicilia, gràcies a un timbre sedós, un cant delicat i una emoció continguda a l’ària. Dmitri Kortxak com a Tamino va anar de menys a més. Com en altres ocasions, el tenor força de forma innecessària uns recursos vocals gens negligibles, amb la qual cosa l’afinació en una ària frasejada a pinyó fix se’n va ressentir. A partir d’aquí, sense arribar a cotes excelses, va complir amb escreix. Pollastre punki, Mark Stone va aportar a Papageno grans dosis de simpatia a escènica i una veu ajustada, tot i que no sempre prou estable. Wolfgang Schwinghammer va ser un Sarastro amb autoritat suficient sense necessitat de caure en excessos cavernosos, mentre que Tetiana Zhuravel va ser una Reina de la Nit lleugera, amb les agilitats i el fa sobreagut de rigor. Impetuoses dames (Camila Titinger, Olga Syniakova i Marta Di Stefano), bons ‘xics’ (en patinet elèctric, per descomptat), inestable Orador (Deyan Vatchkov) i descompensats homes armats (el primer, Vicent Romero, dominant el segon, Richard Wiegold). Després de Peralada i Salzburg, aquesta era la tercera Die Zauberföte vista en quatre mesos: potser és el moment d’una moratòria.

Fotos: Mikel Ponce, Miguel Lorenzo

Representació vista l’1 de desembre