Entrades
La resposta és sí, el pot cantar sense problemes
i, a més, molt bé. La primera nova producció de la temporada a l’Òpera Estatal
de Baviera suposava també el segon cop que Jonas Kaufmann abordava el paper
protagonista d’Otello de Verdi,
després d’un debut a Londres, el 2017, que no va generar molta unanimitat. Cap dubte
en el seu feu muniquès, on el tenor es va mostrar esplèndid de forma.
Kaufmann pot afegir el moro de Venècia a la
seva galeria de personatges torturats. El timbre fosc és més que adient, sense
que l’esclat de l’agut se’n ressenti (com va quedar evident des de l’inici amb l’‘Esultate’), completat per uns pianíssims
delicats i, sobretot, un art consumat de les gradacions dinàmiques i de color.
Músic escrupolós, Kaufmann evita com la pesta els efectes lacrimògens i opta
per la introspecció més adolorida, en especial a ‘Dio! mi potevi scagliar’, convertit en una gegantina lupa sobre l’ànima
devastada d’Otello, així com en un final entretallat, en sintonia amb una
posada en escena que no mostra cap simpatia cap a l’homicida protagonista:
Otello mor sol, sense la possibilitat redemptora d’un ‘altro bacio’.
El plantejament de l’escena contradiu la
música (i la mirada) de Verdi i Boito, encara amarats de romanticisme, però
Amélie Niermeyer és una directora del segle XXI
que no té perquè mostrar comprensió per un maltractador de dones. El marc
és atemporal, de mansió de drama psicològic a la Strindberg o Ibsen, que
recorda alguns muntatges de Claus Guth (lògic, el dissenyador és el mateix,
Christian Schmidt), un espai fred i, en ocasions, desdoblat que evacua tota
referència localista i, fins i tot, militar, limitada, de forma tangencial, a
la jaqueta que du al començament Otello (vestuari amb tocs anys 40 d’Annelies
Vanlaere). L’arrencada és impactant, amb una cambra elevada amb, a sota, els
solistes i el cor a les fosques mentre Desdemona espera el retorn d’un Otello traumatitzat
per la guerra. Els vídeos de Philipp Batereau subratllen la falsa estabilitat
de l’espai domèstic, per a més inri invertit en la segona part de l’espectacle.
La direcció d’actors és l’element més
rellevant de la producció, marcant amb precisió cada gest i mirada, cada
reacció en el que esdevé un drama de personatges on queden fora els aspectes
socials i racials. Com la primera escena avança, l’epicentre per a Niermeyer és
la víctima, Desdemona, omnipresent fins i tot en els moments d’introspecció d’Otello
(els moviments paral·lels a ‘Dio! mi
potevi’), l’ofrena a la qual de l’acte segon és transformat de forma
magistral per Jago en una mena de funeral, amb la jove estirada, inert, coberta
de flors. En tot cas, si bé Desdemona paga el preu d’acostar-se massa al foc –com
subratlla una doble cremant-se a l’acte primer-, el retrat que en dóna el
muntatge és menys fleuma i més actiu que d’habitud. Per descomptat, hi ajuda
molt comptar amb una cantant amb la presència vocal i escènica d’Anja Harteros.
La veu s’ha endurit una mica per dalt, i qui esperi pianíssims angelicals no
els trobarà, però aquest cant generós, càlid i expressiu emociona de
començament a final. L’entesa perfecta amb Kaufmann va permetre una escena de l’assassinat
ben esgarrifosa.
El formidable trio protagonista reunit a Munic
el completava un sorprenent Gerald Finley en el seu debut com a Jago. Res de
dolent de cartró pedra a qui se li veuen d’una hora lluny les maquinacions. Amb
un instrument potent, dúctil i ben timbrat, Finley va deixar anar tot el verí
amb suavitat letal, per exemple el primer cop que deixa anar el mot ‘gelosia’ a un desprevingut Otello o en
la narració del suposat somni de Cassio, alhora que comptava amb reserves
suficients per a un ‘Credo’ frasejat
amb delectació o un duo amb Otello per tancar l’acte segon de forma pletòrica.
El Cassio d’Evan LeRoy Johnson va anar de menys a més després d’un inici
engolat, mentre que en l’impecable equip de secundaris va destacar l’Emilia de
Rachael Wilson.
Ai las, aquesta era l’única funció de la sèrie
no dirigida per Kirill Petrenko. És de suposar que Asher Fisch no va tenir
temps per deixar gaire petja, i ínfims desajustos al fossat o amb l’escena
apuntaven a l’excepcionalitat de la seva presència. Fora d’això, la seva va ser
una direcció vibrant i detallista, amb un cor en forma demostrativa i una
orquestra que no va aprofitar cap oportunitat oferta per la brillant escriptura
de Verdi.
Fotos: Wilfried Hösl
Representació vista el 6 de desembre
Malgrat haver estat criticat en el seu debut a Londres,a mi personalment
ResponEliminaem va agradar. Me n'alegro que a l'òpera de Baviera hagi estat millor.
M'agraden els teus comentaris.