L'artista omnívor

L’ARTISTA OMNÍVOR

Intentar posar límits a Plácido Domingo sembla una tasca fútil. El tenor està passant aquestes primeres setmanes de primavera –tot i que de ben segur els dies lliures deu anar a altres bandes- a València, on dirigeix dues funcions de Tosca i una versió en concert de Le Cid i, sobretot, continua la seva particular expansió pel repertori baritonal. Aquesta artista omnívor aborda ara al Palau de les Arts l’obsessiu Athanaël, implacable en la seva fe i en la seva passió carnal per Thaïs, la protagonista epònima de l’òpera de Massenet.

 

Poc imaginava quan vaig veure el primer Boccanegra de Domingo a Berlín que la seva carrera de baríton s’estendria tant, incloent rols de referència com Rigoletto (a la televisió) o, la temporada vinent, Nabucco. Tot i això, el cantant els aborda amb els recursos que té, és a dir, els d’un tenor que, per molt baritonal que li pugui sonar la veu, no sona com un baríton. A València, en tot cas, va sonar en bona forma i notable fermesa. Es pot al·legar que Domingo aplica la mateixa plantilla a tot arreu, de manera que el seu Athanaël no té cap tret distintiu propi. Deixant de banda, tanmateix, que es tractava d’una primera aproximació al paper, continua sent digne d’admiració la convicció, l’energia, l’entrega i la força comunicativa d’un artista que no es conforma a viure de rèdits.

L’òpera, però, es diu Thaïs, la cortesana que recorre el camí invers d’Athanaël: parlant sense embuts, passa de puta a santa. Malin Byström va anar de menys a més amb una veu amb un consistent centre de soprano lírica, un greu més pobre i un agut atacat amb coratge a vegades suïcida i resultats desiguals, per no dir accidentats en algun cas. Ja que no l’òptima languidesa, sí que va ser una bona seductora fins i tot en els efluvis místics finals. Paolo Fanale em va causar millor impressió que al Burbero di buon cuore liceista, amb un Nicias d’emissió franca, i Gianluca Buratto va ser un Palémon de veu tenebrosa.

 

És lleig dir-ho enguany que és el centenari de la seva mort, però Massenet no està ni entre els meus 20 ni 30 ni 40 compositors favorits i Thaïs no em farà canviar d’opinió, amb els seus alts i baixos, el seu orientalisme de manual, la seva sensualitat gens intoxicant i les seves melodies acaronadores –la famosa Meditació- explotades més enllà del necessari. Dit això, no hi ha dubte que Patrick Fournillier coneix del dret i del revés Massenet, i la seva direcció seca, directa, poc ensucrada, ajuda a superar el tràngol.

La producció signada per Nicola Raab, provinent de l’Òpera de Göteborg, situa l’acció a l’època de Massenet, amb un intel·ligent joc de teatre dins del teatre al voltant de la fascinació irresistible que exerceix una diva a la Sarah Bernhardt. Guarnir Domingo com un irat profeta bíblic al costat d’un grup de cenobites convertits en dandis engalanats va ser d’una comicitat, vull creure, involuntària. Més destacable va ser l’enginyós decorat mòbil de Johan Engels mostrant tant les bambolines com l’interior del teatre (m’enganyava la vista, o recordava el Palais Garnier, on Thaïs es va estrenar el 1894?), amb una habitació/camerino per a la protagonista que faria les delícies del simbolista més eixelebrat, per acabar en l’acte tercer en un espai ruïnós on Thaïs pot desenvolupar la seva última i sublim actuació, inabastable per al desesperat Athanaël.

Fotos: Tato Baeza / Palau de les Arts