Música del temps

Quines són les obres més apropiades per a la Setmana Santa? Tot depèn, esclar, de la fe i la predisposició espiritual de cadascú, però a nivell de programació la tria habitual és la Passió segons sant Mateu de Bach, sense que això impliqui fer cap lleig a la Passió segons sant Joan, que per a alguns tindrà l’avantatge de ser més curta. Dues interpretacions de la sant Mateu, escoltades en pocs dies de diferència, testimonien la riquesa d’enfocaments que una obra inexhaurible com aquesta pot generar.

Al Palau de la Música Philippe Herreweghe va signar una lectura d’un preciosisme sonor gens contradictori amb la densitat de la música de Bach, aprofitant al màxim la qualitat excelsa del cor i l’orquestra del Collegium Vocale de Gant i recolzant-se en la narració hipnòtica de Mark Padmore, Evangelista de referència. La inclusió de dos creacions en vídeo de Bill Viola abans de cada part de l’obra va ser rebuda de forma inacceptablement mal educada per una minoria del públic, la qual cosa no vol dir que el que era sobre el paper una bona idea, a la pràctica funcionés. I és que de tant en tant s’escolten veus que defensen una actualització del format concert, titllat de rígid i antiquat (motius n’hi ha), benvinguda sempre i quan no es desconfiï de la pròpia música (o de la capacitat de l’espectador per copsar-la). Dit sigui tot això reconeixent que l’obra de Viola em subjuga.

(c) Kira Perov

En les primeres visites de Herreweghe amb la passió a Barcelona no era estrany llegir crítiques que poc menys qualificaven les interpretacions amb instruments originals de moda passatgera, enyorant les versions de tota la vida, amb orquestres i cors nodrits (confessió: dies abans havia escoltat la versió de Karajan, d’un hedonisme fora mida i solistes fora de sèrie). Alguns directors van ara més enllà i propugnen que Bach, a l’església de Sant Tomàs de Leipzig on va estrenar la passió, tenia molts pocs cantants a la seva disposició. Resultat: versions amb només vuit intèrprets de cor, més un tenor com a Evangelista.

Aquesta va ser l’opció de Martin Haselböck en la versió que va dirigir a la Minoritenkirche de Viena en el dia propici de Divendres Sant. Voldria ser més precís en el comentari del concert, però estava assegut just darrere el director, amb la qual cosa, si hi sumen l’habitual ressonància dels temples, la perspectiva sonora va ser força complicada. Ara bé, fins i tot tenint en compte el petit decalatge que això provocava entre la corda i la fusta, la Wiener Akademie segueix sent un conjunt summament discret i Haselböck un director erràtic. En el terreny veus, al costat d’un bon Evangelista, Tilman Lichdi, va ser un gust retrobar Carlos Mena, magnífic a Erbarme dich.

A Viena, amb Setmana Santa o sense, et bombardegen per tot arreu amb l’irresistible ritme de tres per quatre del vals. Per això, una visita a la Volksoper no va ser pas pecat mortal, i més si l’objecte era l’opereta més cèlebre d’Emmerich Kálmán, Die Csárdásfürstin, és a dir, el vals condimentat amb aires hongaresos. Ja comença a ser una mica empipador llegir programes de mà que volen vendre motos que després, a l’escenari, no es veuen per enlloc. En aquest cas, es tractava de subratllar com el rerefons històric d’una obra estrenada el 1915, en plena Primera Guerra Mundial, transpirava entre polka i csarda. Potser sí, però al capdavall el que mana és una història d’amor embolicada que, com no, acaba bé. Ara bé, el príncep es casa amb una cabaretera de veritat i no amb una aristòcrata d’incògnit. Una mica sí que es va avançar.

(c) Dimo Dimov / Volksoper

El muntatge té 30 anys i, admetent les dosis inevitables de kitsch, es manté amb prou dignitat, sobretot gràcies a l’enèrgica batuta de tot un especialista en el gènere, Rudolf Bibl. De fet, la part més interessant va ser veure com funciona sense fissures una companyia d’aquesta mena. A nivell vocal, elles manaven, amb la impetuosa Sylva Varescu, la princesa de la csarda del títol, de Ingeborg Schöpf al capdavant, mentre que el seu príncep Edwin encarnat per Thomas Sigwald tenia una emissió curiosa, quasi cranial (nota: no és el de la foto de dalt).

En la segona parella la fresca Anastasia d’Anita Götz es complementava amb el Boni d’un Jeffrey Treganza més ballarí que cantant, i en el capítol de veterans hi havia un excessiu contrast entre el bonhomiós Feri Bacsi del septuagenari Sándor Németh (gran presència, nul·la veu), i un Leopold Maria príncep de Lippert-Weylersheim (amb aquests noms fantàstics ja se sap el que vol dir l’expressió regne d’opereta) que feia patir massa: l’apuntadora va haver de cridar totes les seves frases.

(c) Dimo Dinov / Volksoper

Digueu-ne prejudici, però esperava veure un públic unànimement veterà i, tot i que la mitjana d’edat era elevada, a la Volksoper hi havia força públic jove. Alguns cuiden millor que d’altres el seu patrimoni diguem-ne lleuger. En tot cas, els ritmes enjogassats de Kálmán van ser un bon desengreixant per preparar la cita de Diumenge de Pasqua. Deixaré només el titular: Òpera de Viena. Parsifal. Christian Thielemann.

En parlarem un altre dia.