L'òpera torna al Liceu

El Gran Teatre del Liceu, tot i la retirada del nefast expedient de regulació d’ocupació, ha estat un mes inactiu, al menys de cara al públic, però va tornar a posar tota la maquinària en marxa amb una de les sessions més entranyables que recordo. L’ànima del Liceu va ser una esplèndida oportunitat per reforçar els llaços entre els treballadors del teatre i el seu públic, per sobre d’uns gestors que han evidenciat a bastament la seva incapacitat per afrontar la complexa situació de la institució.

Per sobre de les anecdòtiques observacions que es puguin fer (cert, molts cantants tenien escassa relació amb el Liceu), va ser un concert d’altíssima temperatura emocional, i cor i orquestra van donar el màxim davant d’un públic generós, amb la presència històrica dels quatre directors musicals de la casa des de la reconstrucció. Crec que va ser remarcable en especial el retorn de Bertrand de Billy després de 8 anys d’absència: amb la perspectiva del temps, s’ha vist que potser es va ser massa sever amb el director francès quan aquest va haver d’afrontar una època difícil, l’arrencada del teatre després de l’incendi. Sigui com sigui, va ser un concert inoblidable.

Una foto històrica: quatre directors per a l'ànima del Liceu / A.Bofill

L’òpera pròpiament dita ha tornat amb Die Zauberflöte. Abans de continuar, dos avisos per a navegants: no m’agrada aquesta òpera, i l’estètica Comediants m’atrau ben poc. Són opinions (o boutades) que admeten matisos que no varien, tanmateix, la seva essència. Això no va impedir que sortís amb un somrís del teatre, tant per la qualitat de la representació com per la reacció càlida d’un públic que reia i s’emocionava amb les aventures de Tamino, Pamina, Papageno et alia.

Una de les curiositats era veure l’OBC al fossat del teatre, en un nou fruit de l’intercanvi entre les dues institucions. Si és saludable que l’orquestra del Liceu abordi el repertori simfònic per progressar qualitativament (sense oblidar, però, quina és la seva missió bàsica),  no és menys bo per a un conjunt simfònic tastar el teatre líric, si bé la presència de l’OBC al bell mig de la seva pròpia temporada limitava el nombre de funcions possibles, només tres, amb el teatre pràcticament ple. Els resultats van ser molt positius, d’entrada perquè, diguem-ho sense embuts, l’OBC és millor que l’orquestra del Liceu, amb un so més arrodonit, destacant una fusta de notable calidesa. Pablo González va signar una versió amorosida i equilibrada, aconseguint quasi sempre el to apropiat per a cada escena i amb un tempo dramàtic moderat alhora que ben sostingut. La relativa inexperiència teatral només es va revelar per ínfims desajustos amb l’escena, sense conseqüències greus.

La llum triomfa a Die Zauberflöte / A.Bofill

El repartiment es va caracteritzar per, en general, veus modestes en volum però ben menades en termes d’estil. Pavol Breslik va ser un Tamino de timbre cremós i fraseig elegant, un príncep ben creïble de qui no entenc perquè no es va aplaudir més la seva matisada lectura de ‘Dies Bildnis’. Susanna Philips va ser una notable Pamina que va anar controlant a mesura que avançava la funció una veu amb ressons metàl·lics, oferint un colpidor ‘Ach, ich fühl’s’.

Aquesta temporada ha estat la de l’eclosió definitiva de Joan Martín-Royo al Liceu, amb tres papers de gran compromís dels quals, després del Dalí de Benguerel i un altre rol mozartià, Figaro, Papageno ha estat la cirereta del pastís. La seva bonhomiosa presència escènica, mai exagerada ni vulgar, i un cant escrupolós certifiquen el gran moment que viu el baríton català. Georg Zeppenfeld va ser un Sarastro més noble que autoritàriament cavernós (la qual cosa, ja m’està bé, sobretot en una ària com ‘In diesen heil’gen Hallen’ que pot caure en el sopor més absolut).

Relativa decepció, en canvi, amb la pàl·lida Reina de la Nit d’Erika Miklósa. La col·locació en la primera ària no afavoria la projecció, però la segona va confirmar que els fa sobreaguts eren justets, i algun no es va presentar a la cita. I què és una Reina de la Nit sense pinyols? Maria Hinojosa va liderar el trio de dames, Ruth Rosique va fer amb gràcia el poc que ha de fer Papagena i Vicenç Esteve Madrid va ser un Monostatos llefiscós que feia patir per la seva seguretat mentre s’enfilava ben amunt per la xarxa durant la seva ària.

Pavol Breslik i Joan Martín-Royo / A.Bofill

Deu anys després de la seva última aparició, tornava la producció de Comediants, amb les seves coloraines i el seu humor blanc, ben rebut per un públic amb ganes de passar-s’ho bé. A la quarta no va la vençuda, i, com ja he dit abans, no puc dir que el muntatge m’entusiasmi. A més, mostra indicis de que està envellint malament tot i que, tal com està el pati, amb les reposicions que ens esperen, és probable que no sigui l’últim cop que el veiem.