Compromís amb la creació: La Monnaie estrena 'La Dispute' de Benoît Mernier

El compromís amb l’òpera contemporània no pot ser ni circumstancial ni forçat per cobrir l’expedient. S’hi creu o no, i La Monnaie de Brussel·les hi creu. El 2007 Benoît Mernier estrenava al teatre de la capital belga Frühlings Erwachen, adaptació de l’obra de Frank Wedekind que, vista en DVD ja que no en directe, em va agradar molt pel seu dramatisme postbergià. Un bon precedent que justificava l’excursió per veure la segona òpera del compositor belga, de nou encàrrec de La Monnaie, La Dispute, en aquesta ocasió basada en un text de Marivaux.

 

Els jocs i experiments sobre les emocions humanes sembla que era un esport molt practicat al segle XVIII, emocions observades amb la cura d’un entomologista i dosis variables de distanciament i/o cinisme. El cas més cèlebre, tot i que tardà, seria Così fan utte de Mozart i Da Ponte. A La Dispute l’objectiu és esbrinar qui és el primer en caure en la inconstància amorosa i la infidelitat: l’home o la dona? Un príncep i la seva estimada en relació tempestuosa ho posen a prova en dues parelles de joves “naturals”, criats en total aïllament, no contaminants per la civilització. El descobriment del jo (el propi reflex a l’aigua) i de l’altre dóna pas a les primeres efusions amoroses i, com era d’esperar, a les complicacions i balls d’afectes, sense que es pugui arribar a cap conclusió nítida sobre quin sexe és menys infidel. Com que el text de Marivaux és força concentrat, els llibretistes Ursel  Herrmann i Joël Lauwers han eixamplat el paper del Príncep i Hermiane, i fan que la disputa neixi de les diferències entre Cupidon i Amour, transformats a més en els mentors dels joves.

 

La sorpresa que oferia la partitura de Mernier és que hi ha molt diàleg parlat, amb o sense acompanyament instrumental. L’orquestra, no gaire nodrida, és la gran creadora d’atmosferes, ja siguin irreals, juganeres, fins i tot amb cites barroques, en un treball sonor de gran eclecticisme que apunta que el compositor va ser un bon deixeble de Philippe Boesmans (i en el camp de l’òpera d’avui en dia pocs referents millors hi ha). En canvi, excepte en el paper d’Églé, es troba a faltar una major expansió vocal, la qual cosa no impedeix aplaudir el jove quartet d’amants (Julie Mathevet, Albane Carrère, Cyrille Dubois i Guillaume Andrieux), mentre que, malgrat els papers hagin estat ampliats, dos cantants excel·lents com Stéphane Degout (Príncep) i Stéphanie d’Oustrac (Hermiane) van estar un punt desaprofitats. L’actriu KatelijneVerbeke (Cupidon / Mesrou) va tenir un bon contrapunt en un Dominique Visse (Amour / Carise) millor al cantar que al recitar. Patrick Davin va dirigir amb gran precisió l’orquestra de la casa.

Dos noms clàssics dels últims 30 anys, el matrimoni Ursel i Karl-Ernst Herrmann signaven posada en escena, i, només el marit, decorat, vestuari i llums en una proposta de gran elegància. Tres imponents murs verds, com l’interior d’un parc, delimitaven el quadrilàter on es desenvolupava l’experiment mentre el Príncep i la seva xicota s’ho miren tot des de fora. La direcció d’actors va mostrar amb claredat l’evolució de les emocions d’observats i observadors, fins que els primers descobreixen amb sorpresa que hi ha algú més enllà. La imatge final té un punt inquietant, amb tots els personatges marxant (els joves, amb la parella canviada) mentre s’escolten els típics sorolls urbans, de la civilització. L’home natural ja no pot ser.

Fotos: Bernd Uhlig