Història de dues Madama Butterfly al Liceu: Hui He i Ermonela Jaho

Un simple detall, per insignificant que sembli, pot oferir perspectives radicalment diferents d’una obra. Al final del duo que clou el primer acte, una de les pàgines magistrals d’una partitura magistral com és Madama Butterfly, Roberto Alagna va agafar Hui He i la va anar baixant amb delicadesa a terra mentre la besava: el ‘Yankee vagabondo’ com a heroi romàntic, malgrat les seves febleses. En canvi, en el segon repartiment, Ermonela Jaho jeia al sòl amb els braços estesos cap al seu estimat mentre Jorge de León se la mirava palplantat, descordant-se amb parsimònia la jaqueta: el depredador sexual a punt de llançar-se sobre la seva víctima.

Potser són ganes de filar massa prim, perquè el muntatge de Moshe Leiser i Patrice Caurier, coproduït pel Liceu, on ja es va veure al 2006, i el Covent Garden i reposat ara a Barcelona per Justin Way, ofereix escasses oportunitats, no només de regalar la vista, també d’estimular la neurona (per cert, no es pot eliminar el soroll molest del motor que mou amunt i avall la plataforma de l’escenari?). És una d’aquelles produccions ideals per a la desfilada contínua, amb el mínim d’assajos possible, de repartiments canviants, amb la qual cosa l’atenció s’ha de concentrar en la interpretació dels cantants de torn. Amb el cartell d’entrades exhaurides per a les funcions de març (al juliol encara queda paper per vendre), el Liceu ha reunit bons dos repartiments, dels quals, globalment, el segon és el que s’ha revelat més estimulant.

Si no és té una Cio-Cio-San en condicions, Madama Butterfly és una òpera que millor no dur a escena, tal és la potència de tots els focus, vocals i dramàtics, que Puccini va dirigir sobre la més dissortada heroïna del seu llarg catàleg d’heroïnes dissortades. Hui He i Ermonela Jaho posseeixen qualitats complementàries que justifiquen els seus merescuts èxits però, posats a triar, em quedo amb la soprano albanesa. He té una veu més consistent, però la màgica entrada de Butterfly va sonar calada, davant el so que va deixar flotar Jaho, i si el fraseig de la cantant xinesa és d’un bon gust irreprotxable, certa sensació de fredor impregnava una interpretació, malgrat tot, de nivell. En canvi, l’emoció sí que va estar a flor de pell en el cant de Jaho, qui, amb intel·ligència, mai va forçar un instrument més fràgil. Els seus pianíssims eren de gran delicadesa i l’anorreament de la petita geisha trencava el cor.

Genial manipulador de les emocions de l’espectador gràcies a un domini impecable de les onades sonores que deixen inertes les seves defenses, Puccini quasi aconsegueix amb la seva música fer simpàtic un personatge moralment menyspreable com Pinkerton. Això encara és més fàcil si un intèrpret de l’estatus i el carisma de Roberto Alagna interpreta aquest paper que, no obstant, sembla que li ve petit en l’actual estadi de la seva carrera. El tenor francès hi va abocar la seva proverbial generositat i calidesa vocal, però petits detalls aquí i allà (no només el fet que eludís el do opcional del duo de l’acte primer) deixaven entreveure que les forces no estaven al cent per cent. Per contra, Jorge de León va ser un cicló vocal. D’acord, el cant del tenor canari és més aviat monolític, tot i que mai groller, però en els temps que corren no és gens usual escoltar una veu d’aquest calibre, amb una espectacular trompeteria al terç superior que De León explota sense tallar-se ni un pèl. Com es diu normalment, canta com abans, tot i que mai he arribat a saber quan se suposa que és aquest abans.

A banda de Jaho, Sharpless i Suzuki van fer decantar la balança a favor del segon repartiment. Un pletòric Àngel Òdena i una ben ajustada Gemma Coma-Alabert van ser molt preferibles a un tan aplicat com gris Giovanni Meoni i una Jossi Pérez que no va quallar amb la seva mestressa al duo de les flors. Butterfly és, a la pràctica, un monodrama que necessita, tanmateix, tot un seguit de petites figures que completen el marc de la tragèdia, petites figures que al Liceu van tenir menys relleu del requerit, ja fos el Goro poc insidiós de Vicente Ombuena, el Yamadori irrellevant de Roberto Accurso o el bonze gens amenaçador de Ievgueni Orlov.

Segons el programa general, les funcions de març havien de ser dirigides per Josep Pons, en el que havia de ser el seu tardà debut al fossat com a director musical del teatre, després d’un seguit de concerts en altres espais. No dubto que el repertori simfònic sigui una bona medecina per a una orquestra d’efectius delmats –és normal que en aquesta Butterfly, 25 dels 73 músics fossin reforços externs?-, però el tractament també s’hauria d’aplicar en el repertori operístic que, no ens confonguem, és l’objectiu bàsic del conjunt. A més, ¿té sentit crear una nova temporada de concerts orquestrals, al costat de les de l’OBC, el Vallès i les visites internacionals de Palau 100 i Ibercàmera, que, per a més inri, no es desenvolupa a la pròpia seu de la formació? No per inflar l’oferta serem Londres o Berlín.

Així les coses, i amb Pons concentrat en els assajos de Das Rheingold –tan difícil era això de preveure al preparar i anunciar la temporada?-, la batuta de Butterfly va recaure en José Miguel Pérez-Sierra, en un debut poc lluït. A banda de certs desequilibris entre fossat i escena, la seva versió va ser erràtica, amb temps plumbis en moments clau, emborratxant-se amb els detalls i perdent sense remissió la continuïtat dramàtica de la partitura. Sort vam tenir de les protagonistes per donar l’alè necessari a la papallona de Puccini.   

Fotos (primer repartiment): A. Bofill